TEMPS DE NARCISUS

 Un dissabte al jardí botànic de Barcelona

Recuperant un interessant article publicat a la revista Quercus de fa uns anys, sobre els narcisus ibèrics, signat pels estudiosos botànics Emilio Blanco, Javier Grijalbo i Alfredo Barra, som informats de què a la península Ibèrica es poden trobar fins a trenta espècies diferents d'aquestes boniques plantes de la família de les amaril·lidàcies. De les trenta, almenys la meitat tenen una distribució molt limitada i es troben amenaçades per la pèrdua d'hàbitat adient a la seva supervivència. Unes set espècies les hem pogut admirar a Catalunya, en indrets diversos, especialment als Pirineus i a la serralada Prelitoral. Altres els hem pogut veure al Cantàbric o a l'Aragó. Un espai on la seva presència està més o menys assegurada és el jardí Botànic de Barcelona, que visitem sovint i on vàrem anar el passat dissabte 19 de febrer. Som en temps de florida dels narcisos, però un cop sobre el terreny, caminant pels senderons costeruts del Botànic comprovem que algunes espècies de narcisos ja es troben marcides o fructificades i, en canvi, altres encara no presenten cap indici de florida. Però, tanmateix, podem admirar unes poques espècies, que tot seguit comentem: 

Narcissus papyraceus Ker Gawl. Del grup Tazetta, amb les flors blanques, amb la corona curta. Floreix del novembre a l'abril. La seva àrea de distribució és el sud-oest de la península Ibèrica i una petita localització al nord de Portugal. És endèmic. Pot tenir un origen ornamental o de cultiu i ha estat naturalitzat. Encara s'usa en jardineria.

Narcissus tazetta L. Del grup Tazetta. Flors blanques, de vegades amb la corona d'un groc lluent. Floreix del gener a l'abril. Es distribueix pel litoral mediterrani, des del Marroc i la costa mediterrània ibèrica fins a les costes turques del mar Egeu. A Catalunya probablement és d'origen ornamental, però, en canvi, a la Provença i Còrsega sembla autòcton. S'usa molt en jardineria, al Botànic és força comú.

Narcissus dubius Gouan. Del grup Tazetta. Flors blanques, més petites i de corona curta. Floreix de febrer a març. És endèmic del terç nord-oriental de la península. L'hem observat als secans de Lleida, a sant Llorenç de Munt i a altres espais. No sembla amenaçat. 

Narcissus bulbocodium L. Del grup Bulbocodi. Inclou diverses subespècies. Es distribueix pel nord i oest de la península Ibèrica. Flors de color groc viu, fulles gairebé cilíndriques. Floreix del gener al maig.

 Narcissus jonquilla L. Del grup Jonquilla. Flors d'un color groc intens. Tub de vegades regirat cap amunt. Es distribueix pel quadrant sud-occidental de la península. És també endèmic. Floreix del febrer a l'abril. 

Narcissus fernandesii Gomes Pedro. Del grup Jonquilla. Flors d'un groc daurat. Corona curta. Endèmic del centre i sud de la península Ibèrica. Floreix del gener a l'abril. Molt semblant a l'anterior, amb el qual es pot confondre fàcilment.

Narcissus romieuxii Braun-Blanq & Maire. Flors de color groc pàl·lid, fulles linears. És un endemisme del Marroc, no present a la península Ibèrica. 

© Jordi Cebrian, febrer 2022

FALGUERES AL MONTNEGRE

 Dissabte 12 de febrer

UN OASI DE FRESCOR I HUMITAT

Sortim en un nou dissabte gris i emboirat, com el passat, i com va passar llavors també la pluja, tan necessària, es presenta de forma minsa, tímida, ridícula i gairebé anecdòtica. Els efectes d'aquesta manca d'aigua són ben manifestos a la vegetació i al paisatge. Però ho són sobretot a la zona de Montpalau, turó emblemàtic que s'eleva arrodonit sobre la plana de Pineda de mar. Som en l'època ideal per a l'observació de briòfits i de falgueres, l'hivern, quan les plantes vasculars en flor encara són escasses. Els frares cugots surten aquí i allà en escletxes de roca i a l'ombra de les espinoses opunties, però molt pocs els trobem encara en flor. En aquest cas per veure la seva florida hem arribat tard. La falguera més interessant de la zona, la Cossentinia, se'ns apareix resseca i moribunda en un amagat replà  de roca que mira al sud, quan és ara que hauria de mostrar-nos la seva millor imatge. En canvi, en els talussos a l'inici del camí de Montpalau i més amunt, en ambients més ombrívols, les falgueretes que anem trobant es veuen molt més fresques i esponeroses. Clapes denses i turgents de Segalinella denticulata forren generosament aquests talussos de terra ennegrida, i a la vora o barrejats, apareixen també Asplenium adiantum-nigrum, Asplenium trichomanes, Polypodium vulgare i la rara i interessant Anogramma leptophylla. El nostre amic CP ens ajuda a identificar diferents molses i hepàtiques, com és el cas de Reboulia haemisferica, de la qual ens anima a fixar-nos en els seus trets morfològics. Més amunt, endinsats en les valls pregones del Montnegre, remuntem la riera de Pineda en un dels seus ramals per explorar la magnífica verneda. L'aigua flueix neta i viva per la llera, tot una sorpresa en aquests temps de sequera implacable. Plàtans, verns i avellaners es barregen amb llorers i robínies per formar un bosc de ribera esplèndid, visitat per gajos, tords, merles, pit-rojos, tallarols, pica-soques, pinsans i un cridaner picotet. La falguera més abundant a la riba de la riera és Polystichum setiferum, amb exemplars d'una mida notable, però no falten els polipodis, la llengua de cérvol Phyllitis scolopendrium i diferents briòfits, com l'hepàtica Lunularia cruciata, per citar només una espècie de briòfit dels molts que el nostre amic CP ens va mostrar en aquest camí tan ombrejat. En un talús sobre la riera descobrim una concentració de barreteres Petasites fragans plenament florides. Les seves boniques inflorescències en capítols emanen una subtil fragància dolça que pot recordar a la vainilla, i és per això que ens acostem a ensumar-les. La seva condició de planta autòctona és discutible, podria ser de jardí, naturalitzada, com la també present Vinca difformis. Altres plantes que anem trobant són Ranunculus ficaria, amb uns pocs exemplars en flor, Stachys sylvatica, Melissa officinalis, Arum italicum, Ruscus aculeatus, Hedera helix, Genista triflora, Viburnum tinus, etc. 

Riera al Montnegre. Polystichum setiferum

Selaginella denticulata

Anogramma leptophylla

Arisarum vulgare

Possible híbrid entre Arisarum vulgare i Arisarum simorrhinum

Dianthus seguieri

Polypodium vulgare

Petasites fragans

Lunularia cruciata

Reboulia haemisferica

Llengua de cérvol Phyllitis scolopendrium

Dràstica estassada a l'alzinar

© Jordi Cebrian, febrer 2022

SEQUERA AL MONTSENY

 Dissabte 5 de febrer de 2022

CATIFES DE GALANTHUS

Dissabte gris i rúfol al Montseny, paisatges gairebé en blanc i negre. Un dens tel de boira desdibuixa el perfil de la muntanya i enfosqueix la fageda. Però no fa gaire fred. Aquí com a qualsevol altre indret del país, la terra reclama de forma agònica l'arribada de la pluja, que es fa de pregar. La sequera és ben manifesta a l'embassament de Santa Fe, amb un nivell d'aigua sota mínims. Tot plegat una imatge trista i preocupant del Montseny, que seria aplicable a qualsevol altre racó del país. I és per això que ens preguntem: té sentit invertit tants i tants milions d'euros i d'esforç i crear tantes expectatives de creixement pels Pirineus amb l'organització d'uns jocs d'hivern en un país on cada vegada la neu és més escassa? Avui ha plogut, però de forma minsa, del tot insuficient. 

A qui no sembla que l'afecti la manca de pluges és al lliri de neu. Una espectacular catifa de Galanthus nivalis cobreix en clapes disperses una bona extensió de llit del bosc al voltant del monestir i al voltant de la riera de Santa Fe, fins i tot tenyeix de blanc trams dels camins i s'endinsa en jardins privats. I és tan cridanera la seva presència que no hi ha visitant que no s'aturi per admirar-lo. 

Lliri de neu Galanthus nivalis

Catifes de lliris de neu

La sequera és prou manifesta

Pit-roig a la fageda

La Tordera

Osmunda regalis sec

© Jordi Cebrian, febrer 2022