martes, 29 de noviembre de 2022

OLIVERA MIL·LENÀRIA

 LO PITÓ D'ASCÓ


A les Terres de l'Ebre es compten més de 2.600 oliveres protegides, de les quals almenys 32 són mil·lenàries. Una d'elles es coneix com Lo Pitó d'Ascó. Es troba al Pla de l'Ovella, entre Móra d'Ebre i Ascó, als peus de la serra de la Picossa, al sud del riu Ebre. Es tracta de l'olivera amb la capçada més gran de tota Catalunya, 54 metres, amb una circumferència de soca de 12 metres. Ramificada des de la base, avui dia està formada per 6 soques diferents, algunes projectades cap en fora. Tanmateix, la nevada del 2021 la va danyar molt severament i ha perdut part de la seva frondositat i brancatge. Ja l'any 1937 unes glaçades excepcionals van obligar a tallar part de les seves soques per salvar-la. Aquesta olivera monumental ha donat nom, lo pitó, a una varietat d'olivera pròpia de les Terres de l'Ebre. Havia produït fins a 250 litres d'oli en una sola temporada. L'Ebre discorre ben a prop, i més a ponent trobem racons de gran bellesa, on el riu majestàtic flueix entre boscos de ribera acolorits per la tardor, amb trams entapissats de llenties d'aigua i illes flotants o troncs caiguts ocupats per corbs marins, martinets i agrons blancs.  








D'oliveres espectaculars no en falten

La presència inquietant de la nuclear d'Ascó sempre fumejant

Castell de Flix

Martinets i catifa de llenties d'aigua

Riu Ebre al seu pas per Flix


Totes les fotos del blog © Jordi Cebrian, novembre 2022

martes, 22 de noviembre de 2022

LES ARISTOLÒQUIES EN FLOR

 DARRERES FLORIDES TARDORALS


Als marges dels arrossars de Pals, Basses d'en Coll, apareixen aquests dies de novembre les aristolòquies sarmentoses Aristolochia clematitis L. en flor, barrejades amb altres plantes ruderals d'herbassars humits. Les flors, de color groc pàl·lid i uns 3 cm de llarg, mostren una corol·la allargassada, estrangulada pel mig i oberta a l'extrem final com una boca oberta, que convida a ser visitada. Veiem petits dípters i alguna formiga escadussera que s'aventuren a entrar-hi. Bé semblen aquestes flors tan exòtiques les espectaculars plantes carnívores que troben en molts països tropicals, però exemptes d'aquesta capacitat devoradora. 

Afavorits per la calor inusual de les darreres setmanes, als horts floreixen algunes plantes cultivades en estructures de canya, com la tomata i l'alberginia, totes dues solanàcies L'albergínia Solanum melongena L. és probablement originària de l'Índia o del sud-est d'Àsia, i va ser introduïda a l'edat Mitjana a la península Ibèrica per comerciants àrabs, des d'on es va estendre a la resta d'Europa i més tard importada a Amèrica. Els màxims productors d'albergínies són la Xina, India Egipte, Turquia i Iran. Espanya ocupa el dècim lloc.

La tomata Solanum lycopersicum L., per la seva part, sembla originària dels altiplans andins del Perú i Bolívia i va arribar a Europa portada pels primers navegants europeus de tornada a Europa procedents de l'actual Mèxic. S'apunta que Hernan Cortés i els seus soldats van entrar en contacte per primer cop amb aquest fruit carnós a la ciutat de Tenochtítlan, on el seu cultiu ja estava força estès. Era l'any 1521. Més info a:  http://traditom.eu/fileadmin/traditom/downloads/TRADITOM_La_Historia_de_la_llegada_del_tomate_a_Europa.pdf

Avui dia la tomata és un dels fruits més consumits al món. Són els màxims productors la Xina, Estats Units, l'Índia, Turquia, Egipte i Itàlia. Espanya ocupa la vuitena posició.

Aristolochia clematitis L.






Bellis sylvestris L.


Myriophyllum spicatum?

Solanum lycopersicum L.




Solanum melongena L.

© Jordi Cebrian, novembre 2022


jueves, 3 de noviembre de 2022

RAMELLS D'INDIANA

FLORS DE TARDOR ALS CINGLES DEL BERTÍ


Ben poques plantes en flor en aquesta tardor tan i tan eixuta. Als pradells de substrat argilós en un fondal dels Cingles del Bertí una asteràcia, la indiana Aster sedifolius = Aster acris L. forma denses catifes molt vistoses. Aster per estrella en grec, sedifolius, de fulles assegudes. Lígules de color lila o blau violaci i flòsculs de color groc brillant, fulles de forma linear-lanceolada, d'aspecte plomós. Es troba des del nord de Portugal fins al mar Negre i Turquia. A Catalunya només falta als Pirineus. Floreix a la tardor, des de mitjans de setembre fins al novembre, és, per tant, una de les darreres floracions tardorals, que aporta un bri de color als prats i als fenassars. Abelles i abellots les visiten per tal de xuclar el seu nèctar. La indiana és feblement aromàtica. S'ha usat en jardineria. Aquí en aquest fondal dels Cingles del Bertí, en el marc d'aquesta tardor sense pluges, trobem poques plantes més en flor, una sola fonollada Odontites luteus, Succisa pratensis, el seneci Senecio erucifolius, la pastanaga borda, Jasonia tuberosa, Centaurium erythraea, alguna margarida Leucanthemum vulgare escadussera, el bruc d'hivern Erica multiflora. En canvi, a diferència d'altres anys, cap orquídia de tardor encara florida.


Indiana Aster sedifolius L.







Planta fructificada

Pradell amb indiana



Odontites luteus

Senecio erucifolius

© Jordi Cebrian, novembre 2022