ARQUEOLOGIA I BOTÀNICA A ALBARRACÍN
Passem quatre dies a la província de Terol. Gaudim de temperatures de privilegi, fresques, gairebé fredes de bon matí, molt suaus al centre del dia. Uns dels objectius principals de la sortida és la visita de jaciments prehistòrics, abrics on es conserven un seguit de pintures rupestres de l'escola llevantina. A pocs kms de la bonica població d'Albarracín es troba el paratge natural dels Pinares de Rodeno, una enorme extensió de pineda de pinastre Pinus pinaster, conegut en castellà com pino rodeno. En el sí d'aquest bosc formidable, amb pins de mides extraordinàries, molts amb evidències clares del pas del foc, en un indret conegut com el Navazo, les enormes formacions de pedra d"arenisca" vermella que com monstres adormits apareixen aquí i allà, amaguen uns tresors que potser només la sort ha fet que encara es mantinguin visibles. Els diferents abrics, que es poden visitar tot seguint uns senders perfectament habilitats -potser un xic massa i tot- mostren l'habilitat artística d'uns avantpassats nostres de fa entre 8 i 2,5 mil anys, entre el Neolític superior i l'Edat del Ferro. Aquests abrics, amb noms com ara Cochinilla del Obispo, Toricos del Navazo, Tío Campano, Lázaro o doña Clotilde -alguns en memòria de la persona que els va descobrir- mostren -no sempre amb claredat, de vegades t'has d'esforçar per distingir-les- una bona representació d'imatges d'animals de caça, cérvols, braus, cavalls, juntament amb figures antropomorfes, esveltes o esquemàtiques, entre les quals destaca la famosa imatge de l'arquer, que ha inspirat el símbol del jaciment. És un enigma el significat exacte d'aquests dibuixos, amb quina finalitat es feien, potser ens volien transmetre un missatge o un desig profund i enigmàtic, o tenien una significació religiosa o màgica. En alguns abrics s'han identificat pintures que daten de períodes mol diversos, de milers d'anys entre uns i altres. Per què els segons artistes van respectar l'obra dels primers, com els van interpretar? Un altre aspecte remarcable als Pinares de Rodeno són els anomenats anells de Liesegang, franges alternes que es formen sobre la roca d'arenisca, per la precipitació d'òxids de ferro i la posterior meteorització de la roca, que dóna lloc a aquests cercles tan vistosos. Els pins són explotats des d'antic per aprofitar la resina, en el que es coneix com a "resinación".
El paisatge vegetal ens mostra un aspecte força sec i engroguit en general, per efecte de l'estiatge i la preocupant manca de pluges. Un "aldeano" jubilat ens comenta prop de Calomarde que fins no fa gaire anys cada hivern nevava i força, també la pluja era generosa o freqüent i que els barrancs baixaven amb molta aigua gairebé tot l'any. Avui dia, per trobar aigua en aquesta època de l'any t'has de desplaçar a indrets molt concrets. El riu Guadalaviar, que porta les seves aigües dels Montes Universales fins a travessar Terol, porta encara un corrent modest i un xic tèrbol. El riu Blanco, a Calomarde, porta aigua tot l'any, però res en comparació amb fa una dècada o més. Aquí a Calomarde val molt la pena recórrer el conegut barranc de la Hoz. En aquest paratge de roca calcària, el riu s'obre pas entre cingles formidables, i des de fa uns anys s'ha habilitat un sender amb trams de passarel·les pegades a la roca i escales metàl·liques que permeten resseguir la riba del riu i salvar els diferents desnivells.
Tanmateix l'exploració botànica, no gens intensa, d'aquests dies a Terol, ens ha reportat troballes de molt interès.
A la vall d'Alfambra, pocs kms abans d'arribar a Terol capital, es troba la principal població d'una planta protegida, de la qual només es coneix una altra població, a uns 130 kms al nord, a la vora de Pina d'Ebro. Totes dues localitzacions aragoneses de Kraschennnikovia ceratoides són les úniques existents a la península Ibèrica, una quenopodiàcia més pròpia de les estepes ruses i de l'Àsia occidental (regió irano-turànica). Podem admirar una concentració prou important, de potser milers d'exemplars -s'han comptabilitzat aquí vora els 9 mil-, sobre un turó d'argiles i guix, en un ambient plenament de secà. Conviu amb altres plantes de secà, com Kochia prostrata, Artemisia absinthium, Salsola kali, Gypsophila ostruthium i altres. Floreix a l'estiu, i encara hi trobem exemplars plenament florits i molts altres mostrant ja els plomalls blancs de la fructificació.
Al Barranco de la Hoz hem observat plantes de roca, de brolla i de ribera, algunes encara en floració, però ben poques: Mantisalca salmantica, Lactuca tenerrima, Potentilla caulescens, l'endemisme Hormatophylla spinosa, Artemisia alba, Andryala ragusina, Digitalis obscura, Cephalaria leucantha, Stachys recta, Tanacetum corymbosum, Teucrium scordium, Amelanchier ovalis, Rhamnus pumila, Ephedra nebrodensis, Mercurialis tomentosa, Satureja montana, etc. A tocar del corrent del riu Blanco, l'elegant i alt Senecio doria, la sorpresa d'un segon i inesperat seneci Senecio aquaticus, Typha latifolia, Epilobium hirsutum, Scrophularia auriculata i dins de l'aigua l'abundant Alisma lanceolatum. El coralet Berberis hispanica és dominant a la bardissa (Berberidion), juntament amb l'arç blanc, amb exemplars de mides respectables.
Molt a prop d'Albarracín, pel camí a Gea, en un barranc sec i abrupte que comunica amb el Guadalaviar, gaudim d'una explosió de plantes aromàtiques: Helichrysum italicum, Lavandula latifolia, Phlomis lychnitis, diversos timons, juntament amb altres plantes d'ambients secs com Odontites longiflorus, Picnomon acarna, Linaria aeruginea, Echinops ritro, Ononis minutissima, Juniperus sabina, etc.
Pujant al port de Noguera, camí de la interessant població d'Orihuela de Tremedal, les denses pinedes de pi roig es veuen entapissades per un sotabosc generós de Cistus laurifolius. Als prats alts ja sovintegen les boniques flors de la Merendera montana, liliàcia de florida tardo-estival.
El sotabosc d'estepa de muntanya continua sent dominant a les pinedes de pinastre dels Pinares de Rodeno, però aquí ha de compartir protagonisme amb altres dos arbustos, la bruguerola Calluna vulgaris, que ara es troba en plena floració i la rastrera boixerola Arctostaphylos uva-ursi, que mostra catifes molt espectaculars. I dubtem de la possible presència d'una segona estepa, aquesta més rara.
No lluny d'aquí, al bell mig d'aquests boscos interminables de pinastre, visitem la molt interessant llacuna de Bezas, a la que mena un camí força pedregós. Sortosament la llacuna porta aigua inclús a l'estiu. Sobre aquestes aigües quietes i netes, poblades de granotes saltirones, sura una entortolligada xarxa de Polygonum amphibium, encara en flor, i mig submergit, la més discreta planta aquàtica Myriophyllum verticillatum. A les ribes creix un mantell dens de la composta Gnaphalium luteo-album.
De tornada, un darrer cop d'ull al nord de Vinarós, a l'indret conegut com Sol de Riu, per admirar la població autòctona de la bellíssima i elegant ceba marina Urginea maritima, en un bonic -però reduït- tram de costa més o menys preservada, amb brolla de romaní, llentiscle i margalló.
 |
Albarracín
|
 |
Pinares de Rodeno
 |
 |
| Pintures rupestres: Toros del Prado del Navazo |
 |
| Anillos de Liesegang |
 |
| Cistus laurifolius |
 |
| Clematis orientalis, planta de jardí que s'ha escampat per Albarracín i ha arribat també als afores de Terol |
 |
| Krascheninnikovia ceratoides a Alfambra |
 |
| Krascheninnikovia ceratoides, planta protegida |
 |
| Barranco de la Hoz |
 |
| Berberis hispanica |
 |
| Teucrium scordium |
 |
| Artemisia alba |
 |
| Lactuca tenerrima |
 |
| Senecio doria |
 |
| Senecio aquaticus = Jacobea aquatica |
 |
| Rhamnus pumilus |
 |
| Merendera montana |
 |
| Armeria arenaria bilbilitana, de Bilbilis, Calatayud, subespècie endèmica de l'Aragó |
 |
| Polygonum amphibium i Myriophyllum verticillatum |
 |
Laguna de Bezas
|
 |
| Gnaphallium luteo-album |
 |
| Sabina en un barranc del Guadalaviar |
 |
| Helichrysum italicum |
 |
| Odontites longiflorus |
 |
| Echinops ritro |
 |
Picnomon acarna
|
 |
| Urginea maritima |
