LA SOLITUD DE CANALDA

 COVES I BOIXOS

Canalda és una molt petita aldea del municipi d'Oden, conformada per mitja dotzena de cases i masos escampats entorn d'un bonic temple romànic, l'església de Sant Julià, força modificat. Hi ha una escola taller i un mas on es poden comprar begudes. El poble gran més proper és sant Llorenç de Morunys, a més de 20 kms de distància, després d'enfilar cap al Coll de Jou i descendir després per una carretera plena de revolts. A Canalda la solitud és envejable i alhora inquietant per als que som de ciutat i al mateix temps tenim la necessitat inaturable de sortir al camp. I ens preguntem, com ha de ser viure aquí, en aquest indret tan tranquil i solitari, tot l'any, sense gairebé veïns, sense soroll ni preses i amb aquestes vistes tan formidables. Per sobre del poblet, a l'altre costat de la carretera que mena a Cambrils, s'aixeca una imponent paret calcària, de roca de conglomerat, per davant de la qual van desfilant majestàtics els voltors, i també corbs i estols de les sorolloses gralles de bec-vermell. En aquests cingles imponents, que miren a sud, s'aprecien diferents forats a la roca, les conegudes Coves de Canalda, unes una mica enfilades sobre el sender que ressegueix per sota la cinglera, d'altres a peu de sender, i unes altres, mostrant encara unes curioses edificacions troglodites, com és el cas de la balma de Ca la Rita, que va ser habitada a partir del segle XVIII i fins a principis del XX. L'arbust dominant aquí és el boix, que forma denses boixedes, molt ben conservades. I l'arbre més freqüent és el pi roig. 

Sant Julià de Canalda

Coves dels Moros, 1389 m.a.

Espluga de Melera, 1382 m.a.

El boix, dominant

Erigeron acer

Saxifraga longifolia a la banda obaga

Excepcional panorama des del mirador de la Serra Seca

Les Monserratines

© Jordi Cebrian, desembre 2022

LA VALL DE RAMIÓ

 TOT FENT MEMÒRIA

Fem una visita en grup al Montnegre, el sector nord, per la bonica vall de Ramió, prop d'Hostalric. Fa un dia grissot, gairebé en blanc i negre, però amb breus escletxes de sol, i no gaire fred. Paisatge de boscos infinits, potser un dels espais més densament boscosos del país. Com arbre emblemàtic a destacar, el roure africà Quercus canariensis, que té aquí al Montnegre el seu reducte més important a Catalunya. Ens acompanyen dos professors universitaris de molt alt nivell, que ens obsequien amb el seu guiatge expert. Molta participació i interès per part de tots i totes. La manca de pluges fa que l'esperada presència de molses i altres briòfits sigui moderada, per no dir minsa. De floracions ben poques, com correspon a l'època de l'any en la qual som, però amb un cert esforç anem identificant moltes plantes herbàcies, malgrat el seu aspecte eixarreït. Tot fent un exercici de memòria, doncs sobre el terreny no he anotat res, recordo que durant la caminada d'uns 8 kms vàrem comentar més o menys breument aquest centenar d'espècies. 

Selaginella denticulata

Anogramma leptophylla

Aphanes arvensis

Liquen Peltigera canina ?

Polypodium vulgare

Sorbus torminalis

Barranc tributari de la riera de Ramió, vessant amb Phillyrea

Totes les fotos © Jordi Cebrian, desembre 2022

OLIVERA MIL·LENÀRIA

 LO PITÓ D'ASCÓ

A les Terres de l'Ebre es compten més de 2.600 oliveres protegides, de les quals almenys 32 són mil·lenàries. Una d'elles es coneix com Lo Pitó d'Ascó. Es troba al Pla de l'Ovella, entre Móra d'Ebre i Ascó, als peus de la serra de la Picossa, al sud del riu Ebre. Es tracta de l'olivera amb la capçada més gran de tota Catalunya, 54 metres, amb una circumferència de soca de 12 metres. Ramificada des de la base, avui dia està formada per 6 soques diferents, algunes projectades cap en fora. Tanmateix, la nevada del 2021 la va danyar molt severament i ha perdut part de la seva frondositat i brancatge. Ja l'any 1937 unes glaçades excepcionals van obligar a tallar part de les seves soques per salvar-la. Aquesta olivera monumental ha donat nom, lo pitó, a una varietat d'olivera pròpia de les Terres de l'Ebre. Havia produït fins a 250 litres d'oli en una sola temporada. L'Ebre discorre ben a prop, i més a ponent trobem racons de gran bellesa, on el riu majestàtic flueix entre boscos de ribera acolorits per la tardor, amb trams entapissats de llenties d'aigua i illes flotants o troncs caiguts ocupats per corbs marins, martinets i agrons blancs.  

D'oliveres espectaculars no en falten

La presència inquietant de la nuclear d'Ascó sempre fumejant

Castell de Flix

Martinets i catifa de llenties d'aigua

Riu Ebre al seu pas per Flix

Totes les fotos del blog © Jordi Cebrian, novembre 2022

LES ARISTOLÒQUIES EN FLOR

 DARRERES FLORIDES TARDORALS

Als marges dels arrossars de Pals, Basses d'en Coll, apareixen aquests dies de novembre les aristolòquies sarmentoses Aristolochia clematitis L. en flor, barrejades amb altres plantes ruderals d'herbassars humits. Les flors, de color groc pàl·lid i uns 3 cm de llarg, mostren una corol·la allargassada, estrangulada pel mig i oberta a l'extrem final com una boca oberta, que convida a ser visitada. Veiem petits dípters i alguna formiga escadussera que s'aventuren a entrar-hi. Bé semblen aquestes flors tan exòtiques les espectaculars plantes carnívores que troben en molts països tropicals, però exemptes d'aquesta capacitat devoradora. 

Afavorits per la calor inusual de les darreres setmanes, als horts floreixen algunes plantes cultivades en estructures de canya, com la tomata i l'alberginia, totes dues solanàcies L'albergínia Solanum melongena L. és probablement originària de l'Índia o del sud-est d'Àsia, i va ser introduïda a l'edat Mitjana a la península Ibèrica per comerciants àrabs, des d'on es va estendre a la resta d'Europa i més tard importada a Amèrica. Els màxims productors d'albergínies són la Xina, India Egipte, Turquia i Iran. Espanya ocupa el dècim lloc.

La tomata Solanum lycopersicum L., per la seva part, sembla originària dels altiplans andins del Perú i Bolívia i va arribar a Europa portada pels primers navegants europeus de tornada a Europa procedents de l'actual Mèxic. S'apunta que Hernan Cortés i els seus soldats van entrar en contacte per primer cop amb aquest fruit carnós a la ciutat de Tenochtítlan, on el seu cultiu ja estava força estès. Era l'any 1521. Més info a:  http://traditom.eu/fileadmin/traditom/downloads/TRADITOM_La_Historia_de_la_llegada_del_tomate_a_Europa.pdf

Avui dia la tomata és un dels fruits més consumits al món. Són els màxims productors la Xina, Estats Units, l'Índia, Turquia, Egipte i Itàlia. Espanya ocupa la vuitena posició.

Aristolochia clematitis L.

Bellis sylvestris L.

Myriophyllum spicatum?

Solanum lycopersicum L.

Solanum melongena L.

© Jordi Cebrian, novembre 2022