RIELLS DEL FAI

 F DE FALGUERES I FÈRULES

Fem una senzilla sortida botànica hivernal per un espai que m'és molt i molt familiar: els cingles de Riells del Fai. La manca de pluges d'aquesta tardor és ben visible, malgrat que en dies passats ha plogut mínimament, i la sequera queda ben palesa a la vegetació. Fem una ruta més o menys circular, tot començant amb una incursió resseguint el curs del riu Tenes. Observem plantes de ribera com ara Dorycnium rectum, especialment abundant, Cirsium monspessulanum, Lythrum salicaria, Eupatorium cannabina, Epilobium hirsutum, Phragmites australis, Scrophularia aquatica, totes elles amb la seva versió d'hivern. També algunes plantes aquàtiques a la séquia i al mateix riu: Lemna minor, Nasturtium officinale i Veronica anagallis-aquatica, aquestes dues últimes amb uns pocs exemplars en flor. També observem plantes ruderals, moltes al·lòctones, com l'aromàtica Chenopodium ambrosioides, Bidens sp, Senecio pterophorus, Vinca difformis, etc. A la brolla trobem mates de bruc d'hivern i foixarda, amb algun exemplar en flor. Ens fixem en els borrons d'un robust arbre de ribera, despullat de fulles i discutim què pot ser. Havíem pensat en figuera, però l'amic CP ho acaba esbrinant més tard, es tracta d'una noguera, ara en repós hivernal. I pugem als cingles per seguir una senda enlairada, que s'obre pas entre la vegetació engavanyada, amb trams oberts i trams espessos als fondals, sobre la roca vermella de conglomerat. La canyaferla Ferula communis és mot abundant, mostrant ara les tofes noves de fullam plomós i aromàtic de la nova generació. Aquestes fulles són evitades, sembla, pel ramat, com ara vaques i ases, als quals quan les megen els hi pot provocar hemorràgies internes, el que es coneix com a ferulisme. Això explica que en alguns indrets d'Espanya a la canyaferla se la conegui també com a mataburros. Però ens anem creuant amb restes de l'anterior generació, com són les altes canyes en forma de canelobre allargassat que van apareixent aquí i allà. Aquestes canyes dures han estat emprades per diferents aplicacions, com ara canyes de pesca, eines agrícoles i també vares per castigar els alumnes indisciplinats. Comentem que una fèrula és també una tableta rígida utilitzada per immobilitzar el membre fracturat, especialment de dits o braços, per mantenir d'aquesta manera l'os danyat en una posició fixa. Les falgueres també són protagonistes de la jornada. Trobem Adiantum capillus-veneris al riu i a la séquia, Cetterach officinarum, Polypodium vulgare, Asplenium ruta-muraria, i en una posició ben asoleiada, uns pocs exemplars de dues espècies força interessants: Cheilanthes acrostica i una més al seu costat, a la que dediquem una bona estona i que acabem determinant com a Asplenium petrarchae. 

Cingles i oliveres

El turó de les Onze Hores de fons

Canyaferla Ferula communis

Cheilanthes acrostica

                                        

Asplenium petrarchae

Leman minor, llentia d'aigua a la séquia

Canyís Phragmites australis

Erica multiflora

Cheirolophus intybaceus

Globularia alypum


© Jordi Cebrian, desembre 2021

276

 La nostra cita amb l'orquídia de tardor

276 són els peus comptabilitzats de l'orquídia, de florida tardoral, Spiranthes spiralis (L.) Cheval. sobre un prats argilosos als Cingles del Bertí, que visitem tot sovint. Fem una exploració dibuixant ziga-zagues i incursions lineals a través dels quatre nivells de prats esglaonats, separats uns dels altres per petits talussos d'un metre o poc més d'alçada. L'orquídia ens apareix sobre terreny obert, amb poca cobertura vegetal de gramínies, de forma dispersa o en petites concentracions, i sempre en relleu pla, horitzontal, sense gairebé inclinació. Conviu amb altres plantes de florida llarga o tardoral com Plantago media, Succisa pratensis, Senecio erucifolius, Erica multiflora, Centaurium erythraea, Odontites luteus, Aster linosyris, Aster sedifolius i altres. No ha estat pas un recompte exhaustiu, i probablement el nombre de peus podria ser el doble si no més, la qual cosa ens indica la gran capacitat de rebrotament d'aquesta modesta i bella orquídia. La forma helicoidal o en espiral de la seva inflorescència, que li dóna nom, pot explicar-se per la necessitat de copsar la llum solar al llarg del dia o bé també per facilitar la feina als possibles insectes pol·linitzadors, posibilitzant potser una pol·linització simultània. La fonollada groga, per la seva banda, es troba al seu moment àlgid de floració, i les seves difuses inflorescències de floretes de color groc viu, tenyeixen d'aquest color els marges i els prats rocallosos, tot formant barreres grogues de gran bellesa. 

Spiranthes spiralis (L.) Cheval.

Odontites luteus

Senecio erucifolius

Erica multiflora

Aster sedifolius

Molleric Suillus granulatus (?)

Bolets rebutjats per cop de peu a tota la zona, una costum molt lamentable

  © Jordi Cebrian, octubre 2021

"ENGATOSSATS" AMB LA GATOSA

 Dijous, 24 de desembre

NADAL AMB LA GATOSA

Els primers colors de l'hivern ens ho "regala" -ho dic entre cometes per no ser culpat de fer antropocentrisme- la magnífica gatosa Ulex parviflorus Pourr. Aquesta ginesta o argelaga espinosa apareix en brolles i marges forestals d'ambients secs o parcialment humits, associada a l'azina, al cap d'ase, al romaní i al bruc d'hivern, entre d'altres, prospera sobre sòls majoritàriament calcaris i en terrenys sovint pertorbats o alterats. Floreix molt aviat, de vegades ja des de finals de novembre. Ara al desembre decora amb la lluentor dels seus ramells daurats el paisatge endormiscat de l'hivern que tot juts comença. Conegut com a tojo o aulaga morisca en castellà, ens explica Font i Quer, al seu imprescindible Dioscòrides renovado, que les llavors, riques en citisina, es destinaven a combatre l'asma i la tos ferina, però cal ser prudents, perquè són tòxiques, i que en la medicina popular les flors s'havien emprat per millorar la salut del fetge, com es fa amb les fulles de boldo. Aquestes flors emanen una fragància subtil, oliosa, que pot recordar al coco, però no tan forta com la del bàlec. I ara aquestes setmanes i mesos d'hivern són visitades repetidament per abelles i borinots, que es beneficien de la manca de fred. No és pas una mata acollidora, més aviat sembla agressiva per la profusa quantitat d'espines que ens mostra, i no convida gens a tocar-la, però no per això és menys interessant. Les espines no són sinó una estratègia per tal de defensar-se de depredadors potencials, bàsicament del mossec dels herbívors. 

Aquí a l'Ametlla del Vallès trobem més herbes florides als camps de conreu en repós, plantes arvenses ben comunes i abundants, de florida llarga i matinera com la dels boixacs, les ravenisses, les llengües de bou o els crisantems. 

Gatosa Ulex parviflorus, de florida hivernal

Anthemis arvensis

Chrysanthemum segetum

Ravenisses blanques Diplotaxis erucoides, sempre molt abundants

Linaria supina

Liquen, potser Cladonia pyxidata o similar (?)

Liquen de soca

© Jordi Cebrian, desembre 2020

GROCS TARDORALS AL BERTÍ-CONGOST

 Dissabte, 3 d'octubre de 2020

DE NYÀMERES I FONOLLADES

Dos paisatges diferents però ben pròxims s'engalanen aquests dies de tardor amb la llampant florida d'un groc intens de la nyàmera i la fonollada groga. La primera Helianthus tuberosus s'estén amb profusió per les ribes del riu Congost, al seu pas per Llerona, tot formant una barrera inexpugnable o colonitzant la llera, en illots de còdols i fang. La nyàmera la trobem gairebé a tot el llarg del riu i més enllà, al Besòs fins a prop de la seva desembocadura. És en aquesta època de l'any quan es fa més palesa la seva presència disruptora, una planta robusta, que ateny fins a 2 metres d'alt, originària del continent americà i que es comporta com una planta invasora agressiva en el medi fluvial. S'havia conreat, i encara es fa en algunes comarques, per aprofitar els tubercles, que són comestibles i tenen un gust suau que pot recordar la carxofa. Les plantes foranes són especialment abundants en aquests ambients riparis, i aquí al parc del Falgar hi trobem també Artemisia annua, Bidens frondosa, Datura stramonium, Xanthium echinatum, Conyza sp. i moltes altres, com ja s'ha indicat en anteriors entrades. 

La segona, la fonollada groga Odontites luteus, és una planta hemiparàsita de la família de les escrofulariàcies, de petites floretes de color groc intens, que comença a florir a finals de l'estiu i ara a la tardor entapissa de groc els prats i matollars dels Cingles del Bertí, en ple domini de la pedra calcària. Ara a l'octubre ens retrobem amb altres plantes florides, com el bruc d'hivern Erica multiflora, Succisa pratensis, Aster sedifolius i la delicada orquídia d'inflorescències helicoidals Spiranthes spiralis, que cada any cerquem i de la qual enguany comptem fins a 141 peus en una inspecció no gens rigorosa, en els diferents prats esglaonats del fons de la vall. 

Visions de nyàmeres al Congost:

Bidens frondosa i Datura stramonium:

Fruits de lliri groc

Les darreres flors de salicària

Epilobium hirsutum i Typha latifolia

Rastres de la darrera riuada

Bernat pescaire Ardea cinerea a la llera del Congost

Cabussets Tachybaptus ruficollis

Cingles del Bertí

Espectacle de les fonollades

Spiranthes spiralis, orquídia de florida tardoral

Sternbergia lutea, la primera que ens floreix al jardí

© Jordi Cebrian, octubre 2020