sábado, 24 de marzo de 2018

Divendres, 23 de març


I LES RUQUES TORNAREN


Un any després, i de fet des de ja fa unes poques setmanes, la població de ruques silvestres Eruca vesicaria ha tornat a colonitzar el descampat per sota del viaducte de Vallcarca. En aquest espai tancat a l'accés de persones i gossos per un enreixat que l'envolta, aquestes i altres plantes ruderals poden créixer sense limitacions ni disturbàncies, tot copsant mides que en molts casos resulten sorprenents. Veiem doncs un herbassar ufanós i magnífic, on l'Eruca és l'espècie dominant, un reservori de pol·len i de nèctar abundant a disposició d'un munt d'insectes pol·linitzadors. Fa un any ens fèiem ressò d'aquesta troballa, amb l'amic i expert botànic CMC, e inclús vàrem ser entrevistes per un parell de mitjans del barri. Malauradament poques setmanes després tot el descampat va ser segat sense contemplacions, quan encara quedava força temps per exhaurir el seu cicle vital. Cal esperar que enguany no es torni a repetir aquest error i l'actuació es porti a terme més endavant, quan la planta ja es trobi pansida. Sobre aquesta població d'Eruca l'amic CMC va fer una interessant aportació botànica a l'excel·lent blog de la revista digital Miconia, al seu volum 2:  https://revistamiconia.blogspot.com.es/
Vist per la majoria de la gent i també per l'Ajuntament com un mer descampat sense valor ni atractiu, els projectes urbanístics previstos en aquest sector de Vallcarca probablement acabaran arrabassant sense pietat amb aquests herbassars espontanis i ens privaran per sempre més de l'espectacle de la crescuda d'aquestes ruques formidables. Una llàstima.



Herbassar d'Eruca vesicaria a Vallcarca





A cop de metro, quatre parades direcció Trinitat Vella, m'arribo als peus de Collserola, pel sector del Laberint. Un elegant mascle de xoriguer Falco tinnunculus aprofita el rètol d'una luxosa residència de gent gran per dominar el seu vast territori de caça i detectar les possibles preses. Els petits retalls de vegetació a la vora de la Ronda de Dalt i els seus ramals d'accés li proporcionen terrenys paradoxalment tranquils on poder depredar petits ocellets o ratolins.
Enfilo el camí a la Font de la Marquesa, molt tranquil, ningú diria que sóc a pocs metres de la gran urbs. Només em creuo amb uns pocs corredors o ciclistes solitaris i muts, ja se sap que les salutacions de cortesia no s'estilen. Avui, segona jornada de la primavera oficial, les floracions són més aviat de finals de l'hivern. El marfull Viburnum tinus hi destaca amb l'esclat blanc de les seves inflorescències atapeïdes. Sobre un terreny remogut, m'apareixen una concentració de vinques Vinca major, segurament escapades d'algun jardí de la zona. El color blau violaci de les seves boniques flors es veu de lluny, com un reclam d'exotisme refinat. Una ginesta endèmica, força freqüent a Collserola, el ginestell català Cytisus arboreus catalaunicus, es troba ara ben cobert de flors grogues i també dels primers llegums. En un fondal, fosc i humit, poc abans d'arribar a la Font de la Marquesa, retrobo una petita població d'una umbel·lífera robusta i elegant, l'alexandri o api de cavall Smyrnium olusatrum. Com ens explica l'amic RRM en el seu esplèndid escrit Suburbana, l'alexandri s'havia conreat antigament com a verdura de fulla i arrel. S'havia emprat igualment com a planta medicinal, per guarir diarrees, problemes ginecològics i indisposicions gàstriques, i alhora com un antihemorrràgic rústic sobre ferides lleus amb sang. Plantes de jardineria com el lliri blau Iris germanica, l'acant Acanthus mollis, el llorer Laurus nobilis i la coronilla Coronilla glauca hi són abundants i semblen haver-se escampat de manera espontània. En el cas de l'acant és força evident, en haver encatifat densament el llit del torrent sec que baixa de la font de la Marquesa. Aquest espai, un xic surrealista, amb un petit estanyet i bancs i taules on estar-s'hi, ha tingut inquilins més o menys escadussers o perseverants, i alhora havia estat un bon indret on observar ocells de ben aprop a les vesprades. La primavera comença a despertar i ens transmet un bri d'esperança en el color radiant de les primeres estepes en flor Cistus albidus.



Xoriguer Falco tinnunculus a la Ronda de Dalt

Delicat test de Capuchina amb campaneta

Inflorescència de marfull Viburnum tinus


Flor i llegum del ginestell català Cytisus arboreus

Coronilla galuca, planta de jardí subespontània freqüent

Vinca manjor

Fullam de llorer Laurus nobilis

L'api de cavall Smyrnium olusatrum


Flor d'estepa blanca Cistus albidus, floració primerenca

lunes, 19 de marzo de 2018


Dissabte 17 de març


ORBITOLINES I NARCISOS AL FOIX


Toca aquest dissabte sortida naturalista i geològica de DEPANA al parc del Foix, per sobre de Vilanova. Ens apleguem 14 persones, amb el bon guiatge del nostre amic DR. Fem una ruta en forma de fulla oblonga amb el seu pecíol, tram comú d'inici i final, uns 7 kms o poc més. Ens trobem al domini de la roca calcària, una perllongació pel sud del massís del Garraf. El guia ens mostra diversos punts on es localitzen petits jaciments paleontològics d'alt interès naturalístic, corresponents a l'Aptià marí (Cretaci inferior). Són talussos descarnats al marge del camí o a la vora d'un terreny obert per conrear vinyes, on es pot visualitzar tant un ambient de plataforma soma, amb presència de fòssils molt rellevants, com les orbitolines -dites també barretets xinesos o llenties, per la seva forma orbicular-, braquiòpodes i extints equinoderms, com també un ambient de més profunditat on es troben els mítics amonites. És un paisatge de brolla calcícola, amb boscos oberts de pi blanc, afectats de manera freqüent per incendis més o menys destructius. Brolla de romaní Rosmarino-Erico multiflorae amb bruc d'hivern Erica multiflora, Juniperus oxycedrus, Phlomis lychnitis, Fumana ericifolia, Helichrysum stoechas, Bupleurum fruticescens i altres espècies característiques d'aquest ambient. Són abundants dues espècies que aporten un toc d'exotisme al parc, el càrritx Ampelodesmos mauretanica i els margallons Chamaerops humilis, les nostres úniques palmes autòctones, amb alguns exemplars força formidables, juntament amb espècies de secà com l'arçot Rhamnus lycioides. Ens crida l'atenció la presència d'uns pocs exemplars de mida considerable de sabines Juniperus phoenicea, formant inclús petits bosquets dins la pineda oberta, uns quants pins exhibint enormes tumoracions, les conegudes escombres de bruixa, un creixement desmesurat de teixits provocat per un insecte i exemplars de garric Quercus coccifera de mida arbòria. L'ambient de brolla dels vessants i les carenes,  exposats a una forta insolació, destaca amb la vegetació molt més atapeïda i humida del fons de les valls, amb marfull Viburnum tinus i bosquets d'arboços Arbutus unedo. A les zones més assolellades trobem una bona representació de plantes en flor, com les medicinals foixardes Globularia alypum, les també medicinals sanguinàries blaves Lithospermum fruticosum, els aromàtics timons Thymus vulgaris, les bufalagues Thymelaea tinctoria, Helianthemum apeninum, Helianthemum oelandicum, les primeres violes Viola alba, les eufòrbies Euphorbia characias, Euphorbia flavicoma, Euphorbia nicaeensis i les primeres orquídies Ophrys grup fusca (potser lupercallis). Sigui de forma dispersa o en petites esteses, els narcisos Narcissus assoanus florits tenyeixen de groc els prats més alts, una flor que sempre crida l'atenció dels participants de les nostres sortides. I finalment, a l'abric d'un petit mas en ruïnes, descobrim una massa compacta de rudes Ruta graveolens, vestigi del conreu que d'aquesta planta medicinal es feia en molts indrets. La ruda de cultiu és més grossa que la silvestre, amb les fulles de segments més amples i els pètals denticulats, i la seva fragància és encara més forta i no agrada a tothom, com es va poder comprovar. Molt rica en olis essencials i principis amargs, però també en alcaloides i tanins, la ruda s'havia emprat per facilitar la menstruació. Actualment tanmateix es considera lleugerament tòxica, fins i tot abortiva, i els herbolaris la destinen bàsicament a remeis tòpics, sobre cops, inflamacions osteo-articulars i dermatitis. El temps va canviant, als volts de les dues els núvols apareixen per ponent i pel sud i els plugims ens acompanyen en els darrers metres abans d'arribar on tenim els autos aparcats. I allà ens espera una sorpresa desagradable, tots tres cotxes els trobem amb les llunes trencades i l'interior regirat. Un cop més ens veiem afectats per actes vandàlics en plena natura, quina llàstima.


Fòssils: braquiòpodes

Fòssils: equinoderm

Fòssils: orbitolines

Bufalaga tinctòria Thymelaea tinctoria


Thymus vulgaris, la farigola

Lithospermum fruticosum, la sanguinària blava

Margalló Chamaerops humilis


Ophrys grup fusca

Narcissus assoanus, l'almesquí

Ruta graveolens, la ruda conreada



martes, 13 de marzo de 2018

Dissabte, 10 de març


FLORS I FALGUERES AL CAP DE CREUS


Si és per llevant per on primer s'hauria d'ensumar la primavera que ja s'acosta, cap altre territori català es troba més a llevant que el Cap de Creus, i cap allà orientem les nostres passes aquest dissabte. Aquest cop som quatre. Paisatge abrupte per excel·lència, les roques i també la vegetació semblen haver estat posseïdes per la follia daliniana que el vent fort, sigui de tramuntana, sigui de garbí, com el que acaba bufant avui, imposa amb la seva força desfermada. Roques metamòrfiques de formes abstractes, pintades de tots colors, arestes agressives que et poden tallar la pell si no avances amb cura per sobre d'un relleu tan agrest i irregular. El vent imprimeix sobre la vegetació arbustiva el seu dictat de fúria eòlica i és així que els arbustos se n'adapten amb submissió tot adoptant formes arrodonides, escapçades o excèntriques. El càdec Juniperus oxycedrus domina amb la seva presència aclaparadora, i dóna nom a l'emblemàtica i turística població que trobem només una mica més al sud, Cadaqués, el país dels càdecs. Un dens matollar recobreix bona part d'aquest paisatge lunar, amb un seguit d'espècies arbustives que es repeteixen. A més del càdec, el llentiscle, l'aladern de fulla estreta Phillyrea angustifolia, la murta Myrtus communis, el bruc boal Erica arborea, l'arítjol Smilax aspera, el romaní Rosmarinus officinalis i les diferents estepes, entre d'altres. Som encara a l'hivern, però la primavera ja es comença a percebre en les primeres floracions. Inspeccionem aquest sector del Cap de Creus en tres punts no gaire distants entre ells. Les cargoles Erodium moschatum i Erodium cicutarium són prou abundants i sobretot la darrera, de mides i trets molt diversos. Ens apareixen de nou les diminutes romulees Romulea columnae, de manera molt dispersa, els darrers frares cugots Arisarum vulgare en flor, crespinells Sedum villosum i Sedum sediforme, encara no florits, Anagallis arvensis i una petita estesa de la delicada falguereta Ophioglossum lusitanicum. A l'abric d'un relleix de roca, retrobo una petita concentració d'una falguera interessant, que examinem amb cura, Asplenium obovatum (A. billotii), de frondes lluentes i oblongues i pínnules arrodonides. Els coixinets espinosos del tragacant de Marsella Astragalus tragacantha se'ns apareixen ja força florits i ens recorden a moltes mates arrodonides que es poden veure als penya-segats de la serra de Tramuntana de Mallorca. No ens fallen moltes de les plantes de la comunitat Armerietum ruscinonensis que defineix aquest paisatge marí, com la mateixa armeria Armeria ruscinonensis, endèmica del Baix Vallespir i l'Alt Empordà, que ja comença a tenir plantes en flor, Senecio cineraria, Crithmum maritimum, diferents plantatges com ara Plantago crassifolia, Plantago coronopus i Plantago subulatum, Camphorosma monspeliaca, Daucus gingidium, Euphorbia characias, Frankenia laevis, Helichrysum stoechas, Parietaria officinalis, etc. El policarp de mar Polycarpon polycarpoides resulta prou abundant, malgrat que la seva distribució és molt restringida i curiosa: litoral de la Costa Brava nord, Mallorca, Menorca, Sicília i punts del nord del Marroc. És una planta perenne, de base llenyosa, de fulles un xic carnoses, d'un verd gai, molt vistoses, que arrapades al rocam confereixen als penya-segats un toc tendre i exòtic. Dues plantes ens obsequien amb la vistositat de les seves flors, el violer Matthiola incana, en penya-segats i relleus abruptes, i l'alta i esvelta Lavatera arborea, els fruits de les quals sembla que són dispersades pels gavians. A l'ombra d'una balma molt humida i fosca, amb aigua regalimant, descobrim una segona falguera força rara, Asplenium marinum, amb els segments de les frondes crenats. La seva distribució queda restringida al Cap de Creus i la costa del Baix Vallespir, més Mallorca i Menorca. Com a final de festa, visitem un rierol prop de Quermançó, a Vilajuiga, per explorar la flora aquàtica que s'hi troba. Surant a les aigües calmes destriem en denses catifes flotants diferents hidròfits com ara Nasturtium officinale, Montia fontana, Ranunculus sp, Callitriche brutia, Apium nodiflorum, etc., la major part al principi del seu cicle vegetatiu. Un cop més, ha estat una jornada profitosa, en un indret que haurem de repetir.



Cap de Creus amb vistes a Sa Encalladora

Fantasia lítica, foto de César Pedrocchi

El llenguatge dels colors, foto de Romà Rigol

Cala Culip, foto de Romà Rigol

Romulea columnae

Erodium cicutarium

Euphorbia characias

Asplenium obovatum = Asplenium billotii

Ophioglossum lusitanicum

Armeria ruscinonensis


Astragalus tragacantha


Astragalus tragacantha, flors visitades pels escarbats

Euphorbia segetalis var. pinea

Lavatera arborea

Matthiola incana, el violer comú

Juniperus oxycedrus, el càdec

Asplenium marinum

Callitriche brutia

Montia fontana i Nasturtium officinale

Totes les fotos (menys quan s'indica) són de @ Jordi Cebrian