Dissabte 23 de març

DIA DE NARCISOS A SANT LLORENÇ

Dia de narcisos i de codines de conglomerats al parc natural de Sant Llorenç de Munt. Fem dues incursions, per Sabater Vell i pel Coll d'Estenalles, tot ascendint des d'aquest darrer punt a l'emblemàtic cim del Montcau. Molta calor, impròpia per una primavera tot just estrenada. La vegetació es veu molt seca, són molt escasses les floracions encara. Els narcisos blancs Narcissus dubius, que estan ja fruitats, ens mostren orgullosos els seus calzes inflats, i per sobre, els pètals secs es repleguen descolorits i a punt de caure. Finalment se'ns apareixen dos únics exemplars florits, com a merescut regal a la nostra perseverança. A la primera zona, però especialment a la segona, al Montcau, l'estesa de narcisos grocs Narcissus assoanus és espectacular, ocupant codines i relleixos calcaris, formant denses catifes o petites clapes disperses. 

Narcissus dubius fructificat

Narcissus dubius florit

Estesa de Narcissus assoanus

Narcissus assoanus

Helianthemum oelandicum

Coixinet d'Erodium glandulosum, planta endèmica

Phagnalon rupestris

Cheilanthes acrostica, falguera replegada a l'espera de la humitat desitjada
Fotos del blog © Jordi Cebrian

Dimecres, 20 de març

LA BATALLA NUMANTINA DE LES RUQUES A VALLCARCA

Fa exactament dos anys, a finals de març de 2017, vàrem fer referència en aquest blog a la presència d'una bona concentració espontània de ruques Eruca vesicaria als descampats sota el viaducte de Vallcarca. Inclús,  l'amic botànic CMC, que és qui va fer el descobriment, i jo mateix vam ser entrevistats per uns joves periodistes de BTV, interessats en aquesta troballa i vam sortir en un breu flash informatiu. També una emissora de ràdio del barri es va interessar pocs dies després. Dos anys després una bona part d'aquells descampats han estat arrasats per les màquines, a causa d'un projecte de construcció de pisos portat a terme per una poderosa immobiliària de la ciutat. Tot plegat era un fet previsible, però també molt lamentable. Les ruques que encara romanen, entossudides a brotar i florir una primavera més, ho han de fer en els pocs espais encara per devastar, en talussos i marges de la parcel·la, inclús en petits racons a tocar dels mòduls on els obrers es canvien o guarden els seus estris. Un nou rèquiem per una planta interessant i alhora per una comunitat vegetal urbana que es troba a un pas de desaparèixer per sempre més.

Eruca vesicaria, enguany

Les ruques es mantenen només en talussos i marges

Petits nuclis on resten encara les Eruca

Imatge de l'any 2017
© Jordi Cebrian

L'EUFÒRBIA DEL GUIX

Sortida per veure ocells per la Noguera, a Alòs de Balaguer i el Congost de Mu, a Montgai i a Conill de Sió, un poblet abandonat, però amb un munt d'història al darrere, per la diversitat de projectes que es volien portar a terme al seu si -centre de rehabilitació per a drogodependents, centre de turisme rural, centre d'interpretació de la natura (ocells estèpics), poble naturista, espai de creació destinat artistes i artesans independents, una molt polèmica planta de compostatge, etc.- i amb un futur encara força incert al davant. Molt recomanable en aquest sentit és el blog de JRS, La Tartraneta, en el seu interessant apunt sobre "els misteris de Conill": https://latartraneta.wordpress.com/.../els-misteris-de-conill-cunill/

‎Voltors, àguila daurada, xoriguers, milans reials, arpelles, perdius, torlits, merles roqueres se'ns apareixen en els relleus prepirinencs i en la plana estepària més al sud. Tenim temperatures més pròpies de finals de maig o fins i tot del mes de juny. La primavera bull a l'ambient en forma d'un himne variat de cants d'ocells, de brogit d'insectes i de núvols de pol·len, però en general la vegetació herbàcia i arbustiva encara resta força adormida. Violes Viola alba florides a recer d'uns matolls, menudes crucíferes com Thlaspi perfoliatum, encatifant pradells de plantes anuals, mentre argelagues, foixardes, farigoles i romanís es disputen les visites dels insectes pol·linitzadors. Les vermelloses parets dels penya-segats calcaris acullen ja les primeres floracions com Sarcocapne enneaphyla, Saxifraga tridactylis o l'endemisme Petrocoptis montsicciana i sobre rocam i codines pedregoses comencen a sovintejar els bonics narcisos grocs Narcissus assoanus, que també veiem sobre el guix a Montgai. Però aquí, als ondulants i modestos turonets guixencs escampats a la plana agrícola, la planta més remarcable és una eufòrbia robusta i singular, Euphorbia isatidifolia, que tot just es comença a despertar de la llarga letargia hivernal. És una lleterola força rara a Catalunya, que només trobem aquí a la Noguera, al Segrià i al Baix Cinca.

Noguera Pallaressa prop d'Alòs

Camí de l'espectacular Congost de Mu

Afloraments de guix a Montgai

El poble abandonat i alhora cobdiciat de Conill de Sió. Foto del 2013

Capvespre a Conill de Sió. Foto: Rosa Maria Ribot

Hesperis laciniata

Sarcocapne enneaphylla, ben visibles els nou folíols

Foixarda Globularia alypum, medicinal

Saxifraga tridactylis, anual

Aments masculins i femenins de vern Alnus glutinosa

L'endèmica Petrocoptis montsicciana dins d'una balma

Thlaspi perfoliatum

Narcissus assoanus

Euphorbia isatidifolia

Euphorbia isatidifolia
Totes les fotos d'aquest blog © Jordi Cebrian

Dijous, 14 de març

RÈQUIEM PER UNA FALGUERA DE COLLSEROLA

Una esllavissada de terreny, format per un munt de pedres i sorra solta, ha escombrat un tram gros de la barrancada de roca on vivien aquestes valuoses falgueres. No sembla que hagi passat recentment. El fet és que de la petita població de la falguera Cheilanthes pteridioides no sembla quedar ni rastre. L'espai és prou abrupte i aspre com per a dificultar una acurada inspecció que hauria de confirmar aquesta sospita, però tot sembla indicar que la falguera, que ja esmentava fa anys el botànic ARA i de la qual em va parlar el bon amic JCR, pot haver desaparegut de Collserola per sempre més. Cobria una petita extensió d'uns pocs metres de replans de pissarra, mirant al sud, molt exposades al sol de tarda i sovint mig ocultes sota un garbuix de matolls espinosos i de cactus moribunds. Probablement aquesta pèrdua ja és coneguda pels biòlegs del parc o potser no, qui sap. En canvi si hem relocalitzat l'altra falguera rara a Collserola, una falguera més pròpia dels Pirineus, Asplenium septentrionale, un sol peu, força malmès per la sequera, que apareix en un ombrívol graó de roca, també de pissarra, però mirant a nord, acompanyat per altres falgueres, Asplenium trichomanes i Polypodium vulgare, totes dues amb un aspecte molt assedegat, prova visible de l'estratègia a què recorren les falgueres per defensar-se de la manca d'humitat.

Imatge actual de l'espai afectat

Polypodium vulgare, replegament de les frondes per economitzar esforços en temps de sequera

Asplenium trichomanes

Asplenium septentrionale, una raresa a Collserola

Hirschfeldia incana, una crucífera de florida matinera

Cytisus arboreus catalaunicus, endemisme català

Erica arborea, florida espectacular

Phagnalon saxatile

Euphorbia characias

Silene latifolia

Inflorescències d'aladern Rhamnus alaternus

Cistus albidus, primeres mates en flor

Prunus spinosa

Cheilanthes pteridioides, foto de l'any 2016

Cheilanthes pteridioides, foto de l'any 2016. Les hem perdut per  sempre més?