EL PINSAPO, L'AVET ANDALÚS

 UN TOMB PER ANDALUSIA

UN tomb per Andalusia que ens porta a la Sierra de las Nieves, a l'est de la bonica població de Ronda. Juntament amb els fotogènics pobles blancs escampats per la serralada -Yunquera, Tolox, Munda, El Burgo, etc.-, el gran atractiu d'aquest massís, declarat parc nacional de fa pocs anys, és un arbre majestuós, l'avet andalús, el pinsapo Abies pinsapo Boiss. És endèmic d'aquesta serralada, de la de Grazalema, de la Serrania de Ronda i de la Serra Bermeja. Forma boscos uniformes, densos i atapeïts, o bé es barreja amb alzines, pinassa i roures. Es troba entre els 400 i els 2.000 metres d'altitud, preferentment en vessants que miren al nord o al nord-oest. Pot atènyer els 30 metres d'alçada i mostra una forma piramidal molt característica. Els pinsapos són arbres longeus, que podem arribar a viure 350 anys. L'espècie està protegida per llei, tant l'andalusa com l'espanyola. Ha esdevingut un reclam turístic, i molts senders freqüentats per excursionistes porten el seu nom, com ara la ruta del pinsapo, el pinsapar de Yunquera -el que hem recorregut-, ruta del pinsapo candelabro i ruta del pinsapo de las Escaleretas -tots dos també a la sierra de las Nieves-, ruta del pinsapar de Cuberos, ruta del pinsapar de la Yedra o ruta del pinsapar de la Sierra Bermeja, entre altes. És també un arbre molt apreciat en jardineria, i el trobem ornamental en molts pobles i ciutats andaluses. La seva fusta, per bé que de forma ocasional, s'ha usat per a la construcció de vaixells, barques, habitatges, eines o travesses del ferrocarril. El nom de pinsapo vol dir pi- avet, pinus + sapinus. 

Malgrat que som a l'hivern, ens trobem algunes primeres floracions, sobretot al sector est de la serra de Grazalema i a la zona del Torcal d'Antequera. Són floracions purament hivernals com ara els Arisarum, o bé de molt primerenques, com Iris lutescens, Narcissus papyraceus o Clematis cirrhosus, entre altres. Tot seguit una breu selecció gràfica. 

Astragalus lusitanicus

Reseda alba

Iris lutescens

El Torcal de Antequera

Smyrnium olusatrum

Acer monspessulanum

Flors masculines del pinsapo

Pinsapos

Abies pinsapo Boiss.

Bruel, visitant del pinsapo

Pineda amb sotabosc de pinsaps

Branquillons de pinsapo coberts de neu

Trencapinyes, altre visitant del pinsapar

Un bri de neu al sender i al bosc

Túmuls de troncs

Vista del poble de Yunquera

Pinsapos

Moricandia arvensis

Narcissus papyraceus

Margallons Chamaerops humilis

Arisarum simorrhinum

Cheilanthes acrostica

Clematis cirrhosus

Ulex baeticus

Arisarum vulgare


Totes les fotos @ Jordi Cebrian, gener 2023

LA SOLITUD DE CANALDA

 COVES I BOIXOS

Canalda és una molt petita aldea del municipi d'Oden, conformada per mitja dotzena de cases i masos escampats entorn d'un bonic temple romànic, l'església de Sant Julià, força modificat. Hi ha una escola taller i un mas on es poden comprar begudes. El poble gran més proper és sant Llorenç de Morunys, a més de 20 kms de distància, després d'enfilar cap al Coll de Jou i descendir després per una carretera plena de revolts. A Canalda la solitud és envejable i alhora inquietant per als que som de ciutat i al mateix temps tenim la necessitat inaturable de sortir al camp. I ens preguntem, com ha de ser viure aquí, en aquest indret tan tranquil i solitari, tot l'any, sense gairebé veïns, sense soroll ni preses i amb aquestes vistes tan formidables. Per sobre del poblet, a l'altre costat de la carretera que mena a Cambrils, s'aixeca una imponent paret calcària, de roca de conglomerat, per davant de la qual van desfilant majestàtics els voltors, i també corbs i estols de les sorolloses gralles de bec-vermell. En aquests cingles imponents, que miren a sud, s'aprecien diferents forats a la roca, les conegudes Coves de Canalda, unes una mica enfilades sobre el sender que ressegueix per sota la cinglera, d'altres a peu de sender, i unes altres, mostrant encara unes curioses edificacions troglodites, com és el cas de la balma de Ca la Rita, que va ser habitada a partir del segle XVIII i fins a principis del XX. L'arbust dominant aquí és el boix, que forma denses boixedes, molt ben conservades. I l'arbre més freqüent és el pi roig. 

Sant Julià de Canalda

Coves dels Moros, 1389 m.a.

Espluga de Melera, 1382 m.a.

El boix, dominant

Erigeron acer

Saxifraga longifolia a la banda obaga

Excepcional panorama des del mirador de la Serra Seca

Les Monserratines

© Jordi Cebrian, desembre 2022

LA VALL DE RAMIÓ

 TOT FENT MEMÒRIA

Fem una visita en grup al Montnegre, el sector nord, per la bonica vall de Ramió, prop d'Hostalric. Fa un dia grissot, gairebé en blanc i negre, però amb breus escletxes de sol, i no gaire fred. Paisatge de boscos infinits, potser un dels espais més densament boscosos del país. Com arbre emblemàtic a destacar, el roure africà Quercus canariensis, que té aquí al Montnegre el seu reducte més important a Catalunya. Ens acompanyen dos professors universitaris de molt alt nivell, que ens obsequien amb el seu guiatge expert. Molta participació i interès per part de tots i totes. La manca de pluges fa que l'esperada presència de molses i altres briòfits sigui moderada, per no dir minsa. De floracions ben poques, com correspon a l'època de l'any en la qual som, però amb un cert esforç anem identificant moltes plantes herbàcies, malgrat el seu aspecte eixarreït. Tot fent un exercici de memòria, doncs sobre el terreny no he anotat res, recordo que durant la caminada d'uns 8 kms vàrem comentar més o menys breument aquest centenar d'espècies. 

Selaginella denticulata

Anogramma leptophylla

Aphanes arvensis

Liquen Peltigera canina ?

Polypodium vulgare

Sorbus torminalis

Barranc tributari de la riera de Ramió, vessant amb Phillyrea

Totes les fotos © Jordi Cebrian, desembre 2022