Fitoderia, flora catalana

Dijous, 25 de juliol

RECORDS DE LA BELLADONA

Sortim amb uns amics a veure ocells al Coll de Pal, indret magnífic, amenaçat darrerament pel projecte d'ampliació de les pistes d'esquí de la Molina, un projecte destructiu que confiem, potser ingènuament, que a la vista de la manca de neu dels darrers hiverns, no s'arribi a portar a terme. Ens trobem al pic d'una segona onada de calor extrema. Molta calor a la vall, a Bagà, on superem els 32 graus, una mica més agradable a l'altura del Coll de Pal i proximitats, on bufa una tímida brisa reparadora. Els prats alts de muntanya se'ns apareixen ben rostits i les floracions són ben escasses. Veiem còlits grisos, cotxes fumades, passerells, trencapinyes, escorxadors, merla roquera amb joves que exigeixen aliment als pares, grans volades de gralles de bec vermell i una parella de bec groc, i sobretot diverses espècies de rapinyaires que ens sobrevolen: abundants voltors, un parell d'aufranys, un solitari jove de trencalòs, una àguila marcenca i una calçada que gossa enfrontar-se amb el jove trencalòs, un esparver i uns pocs xoriguers. Tot plegat, una profitosa prospecció ornitològica.

Sobre prats i talussos rocallosos hi trobem encara algunes poques plantes en flor com ara Linum perenne, Scutellaria alpina, Ononis striata, Ononis cristata, Aster alpinus, Nepeta nepetella, Senecio viscosus, Verbascum thapsus, Eryngium bourgattii, Galeopsis pyrenaica, etc.

Més o menys a mig camí de la carretera que des de Bagà mena al Coll de Pal, hi trobem una esponerosa taca de fageda, amb arbres força singulars. La triem a la tarda per defugir la calorada. Acull una petita població d'una planta interessant, la solanàcia Atropa belladona L. Coneguda en català com tabac bord o belladona, és una planta força robusta, de fins a 160 cm d'alt, molt ramificada, amb fulles grosses, geminades, acabes en punta (ovades o acuminades), una mica fètides i lluents. La major part de les enormes plantes que hi trobem ens mostren flors i fruits alhora. Les flors presenten una corol·la campanulada, en forma de tub, de color púrpura fosc, molt atractives. I els fruits són unes baies lluents, esfèriques, primer de color verd, negres un cop madures, protegides per un marc de sèpals estesos. Contenen dins nombroses llavoretes de color fosc, en forma de ronyó. La belladona és un hemicriptòfit, que floreix a partir del mes de juny i fins a l'agost. A Catalunya és rara i es troba molt dispersa, des de la Vall d'Aran i de l'Alt Empordà fins als Ports. Nosaltres l'hem vista a Montserrat, a les muntanyes de Prades i aquí al Cadí-Moixeró. Arriba fins al nord d'Alemanya, Anglaterra, Polònia, els Balcans i el nord de Turquia i del Marroc. Li agraden les bosquines frescals, fagedes, rouredes i alzinars, entre els 800 i els 1.500 m.a., com s'indica a la FPC. Però si per alguna cosa és famosa la bella belladona és per la seva condició de planta metzinosa i al·lucinògena. Tant les arrels, com les fulles com els fruits i com les llavors contenen percentatges importants d'alcaloides tropànics, en especial escopolamina, hiosciamina (sobretot en planta fresca) i atropina (en planta seca) L'atropina mostra un potent efecte broncodilatador, vasoconstrictor i parasimpaticolític, entre altres propietats. L'atropina està en la base de molts medicaments broncodilatadors i antiasmàtics. La belladona havia estat indicada per al tractament d'espasmes bronquials, asma, còlics gastrointestinals, hepàtics i nefrítics. Tanmateix la seva elevada toxicitat fa que sigui emprada de forma molt reservada i amb totes les precaucions. La quantitat d'alcaloides de la planta -com expliquen Boada i Romanillos a "Les plantes tòxiques de Catalunya"- depèn de la seva edat i de l'època de recol·lecció. Aquests alcaloides actuen sobre el sistema nerviós, paralitzant les seves funcions, tot mostrant alguns símptomes molt cridaners, com ara la dilatació anormal de la pupil·la i la seva immovilització temporal, que es coneix com a midriasi. Suposadament a Itàlia a l'Edat Mitjana, les dones joves ho consumien àvidament per tractar de semblar més seductores i boniques, la qual cosa podria explicar l'origen del nom belladona. Les fulles seques, en forma de cigarreta, s'havien fumat per combatre l'asma. En qualsevol cas, la ingesta de belladona, inclús en petites dosis, pot provocar de manera ràpida mareig, vòmits, sequedat de boca, visió borrosa, l'esmentada midriasi, taquicàrdia i vertigen. Més endavant pot derivar en convulsions -agitació psicomotriu- i al·lucinacions. Com ens recorden els autors del llibre ja esmentat, la ingestió de 3 baies per part de nens i d'unes 10 per part d'adults pot resultar letal. Conclusió, la belladona és una bella planta, però que és millor admirar i no tocar. Tanmateix, els seus components bioquímics, degudament aïllats, han estat de gran servei per a la farmacologia.