domingo, 21 de octubre de 2018




Dissabte 20 d'octubre


UNA ROUREDA ATACADA


Fem avui una sortida amb DEPANA per conèixer la roureda de Can Verdalet, a Tordera. Es tracta d'una roureda de roure pènol, gairebé única a Catalunya, que creix sobre una zona inundable dels marges de la Tordera -part de l'antic delta, que recollia les aigües del massís del Montseny-, i que més que bosc, caldria definir com d'aiguamoll temporal. A la primavera, aquesta valuosa roureda, espai estrictament protegit, patí una brutal agressió, amb la tala d'un mínim de 380 arbres madurs i no tan madurs i l'obertura de diferents pistes per donar accés a la maquinària pesant. El nostre company en JM ens mostrà ahir l'espai, tant la zona que es va salvar de la salvatjada com la que va quedar devastada, amb un munt de soques d'arbres madurs com a testimonis muts i sagnants d'aquesta lamentable intervenció, i amb la presència massiva de nombroses plantes al·lòctones i oportunistes, que s'han vist afavorides per la dràstica esclarissada, amb la reducció d'ombra i la remoguda de terra. Algunes d'aquestes plantes foranes que hem vist, amb més o menys abundància per la zona són Phytolacca americana, Senecio pterophorus, Cyperus eragrostis, Sorghum halepensis, Datura stramonium, Aster pilosus, Aster squamatus, Amaranthus blitoides, Amaranthus retroflexus, Brousonettia papyrifera, Bidens sp, etc. També altres espècies heliòfiles i de brolla, com ara brucs i ginestons, tendeixen a fer-se seu aquest terreny recentment obert. Caldria esperar que de manera immediata es portin a terme actuacions per retornar a l'espai l'aspecte que tenia abans de l'agressió, però de moment l'autor material de la mateixa no ha rebut més que una sanció simbòlica.
Arran de les darreres pluges, la roureda mantenia una bona pel·lícula d'aigua, on es reflectia aquest bosc atapeït de roures i freixes, tot oferint una imatge bucòlica i encisadora. Cantaven els pica-soques i les mallerengues, i un picot garser repicava la fusta morta d'un arbre sec. 
Juntament amb Quercus robur, amb alguns exemplars magnífics, trobem petites concentracions de Quercus canariensis, altres roures de difícil determinació, segurament híbrids, alzines, alguna surera -restes d'algun antic procés de plantació-, freixes de fulla petita Fraxinus angustifolius de la subespècie oxycarpa, pollancres, cirerers silvestres, galcerans (ben abundants), boixos grèvols Ilex aquifolium, sanguinyol Cornus sanguinea i un seguit de plantes herbàcies com l'olivarda Inula viscosa, la búgula Ajuga reptans, Galeopsis ladanum, Calamintha nepeta i plantes de ribera o de bosc humit com Carex pendula, Stachys sylvatica, Polygonum persicaria o la medicinal Melissa officinalis. I en alguns bassals temporals suraven petites catifes tendres de Callitriche, potser obtusangula, acompanyat de créixens en formació. Una bona sortida, tot plegat, malgrat l'espectacle lamentable d'una roureda atacada.



La roureda de Can Verdalet

Roureda sobre un aiguamoll 


Imatges de la zona afectada per la tala

Soca de roure madur


Fullam de roure afectat per fongs

Phytolacca americana, el raïm de moro

Amaranthus blitoides

Cyperus eragrostis

Ajuga reptans

Clathrus ruber, la gita de bruixa

Lepiota cristata o simil, la paloma pudent

Phallus impudicus, de ferum poc agradable

Mantis religiosa, el pregadeus
Al llarg de la caminada recollim un sac ple de cartutxos deixats a l'espai, lamentable


viernes, 12 de octubre de 2018

Segon cap de setmana d'octubre

COL·LECCIÓ DE CACTUS A LA COSTA BRAVA

A la Costa Brava hi ha un reguitzell de quatre jardins botànics, que ofereixen un oasi de verdor tropical en un litoral molt afectat pel turisme de masses. A Blanes hi trobem el més important, Mar i Murtra, poc més al nord, dins del mateix terme municipal, a la vora de la cala Santa Cristina, trobem el jardí tropical Pinya de Rosa, i no lluny d'aquí, però ja dins del terme de Lloret de mar, els jardins de Santa Clotilde, d'un aire potser més romàntic, per acabar ja molt més al nord, a Calella de Palafrugell, amb els coneguts jardins de Cap Roig, que són escenari  de celebracions musicals de molta anomenada durant els estius. Aquest cop visitem el jardí botànic tropical de Pinya Rosa, obert al públic els anys cinquanta del segle passat. El jardí fou dissenyat per l'arquitecte Joan Mirambell, a instàncies del propietari de la finca, l'enginyer industrial Ferran Riviere de Caralt, que és qui va promoure la creació de la Pinya de Rosa. El jardí acull una important col·lecció de plantes suculentes i cactus, de gèneres tan diversos com Roseocereus, Machaecereus, Trichocereus, Pachycereus, Corryocactus, Monvillea, Cleistocactus, Pereskia, entre els cactus, i Agave, Aloe, Yucca, Aeonium, Leipoldotia, Rochea, Dracaena i molts altres entre les suculentes no cactàcies. Es tracta d'un dels millors reductes on poder admirar aquest fascinant supergrup de plantes, gairebé comparable als jardins de cactus de la muntanya de Montjuïc a Barcelona, i dóna fe de la passió del seu creador i els seus descendents per aquestes plantes prodigioses, preparades per resistir en els ambients més inhòspits i difícils de la terra, com ara els deserts i els "páramos" andins assotats pel vent i una insolació despietada.
Tanmateix el jardí avui dia ofereix una certa sensació de languidesa i deixadesa, que queda reforçada pel tracte ben poc amable i poc disposat del personal de l'entrada. I crida negativament l'atenció que en comptes d'una bona informació, de la qual no disposen, t'ofereixen fer-te una fotografia amb un pobre lloro verd, com per embolcallar de fals e innecessari exotisme la teva experiència al jardí tropical.
Destaquem només unes poques plantes, com els sorprenents cactus columnars de l'espècie Neobuxbaumia polylopha, que en conjunt recorden a un Partenó grec de columnes primes edificat sobre la rocalla i sense volta. És un cactus que pot assolir els 10 o fins i tot els 13 metres d'alt, amb un diàmetre d'un 50-60 cms., formada la tija per una trentena de costelles estretes, tot ella recoberta d'espines fines i brunes. Creix de forma natural en un espai semidesèrtic de l'est de Mèxic. Els fruits, unes figues oblongues, recorden una mica a les de la coneguda figuera de moro, amb la qual està emparentada. 
Altres dos cactus que ens criden l'atenció són l'Echinocactus grussoni, un cactus de forma esfèrica, molt apreciat en jardineria, i el també columnar Cleistocactus strausii. El primer, conegut vulgarment com a seient de sogre -tenim moltes plantes amb aquest desafortunat nom- o també cactus eriçó, procedeix igualment de Mèxic, però conec espècies molt properes del nord de Xile. Cleistocactus strausii és un cactus d'aspecte cendrós, molt atractiu, originari de Bolívia. 
Al jardí trobem moltes agavàcies, aloes, palmes, cràssules i eufòrbies, entre d'altres. La visita val molt la pena. 



Echinocactus grusonii


Cleistocactus sp.

Neobuxbaumia polylopha



Jardí de cactus al seu entorn

Yucca sp.

Pachycereus sp.

Phoenix canariensis