lunes, 16 de julio de 2018


Segon cap de setmana de juliol


LA GRESOLERA DEL VENT, ESTEPICURSORA?


En botànica es parla d'estepicursor, o núvols del desert o també "nòria", en referència a aquelles plantes del desert o de les estepes, que un cop han fructificat, aprofiten la força del vent per tal de ser arrossegades per terra distàncies més o més llargues, facilitant d'aquesta manera la dispersió de les seves llavors. Efectivament constitueix una imatge recurrent dels deserts, aquest garbuix més o menys arrodonit de plantes seques i arremolinades, corrent amunt i avall com boles punxoses per sobre el terra aspre i desolat del desert. A casa nostra, tanmateix, en tenim d'exemples ben coneguts, com ara la barrella punxosa Salsola kali o el panical Eryngium campestre, amb els quals passa el mateix. Però costa més d'imaginar que una planta tan elegant i alhora delicada com la gresolera del vent Phlomis herba-venti porti a terme aquesta dràstica estratègia. Tampoc l'espai on l'hem trobada, que no és especialment ventós i més aviat tancat (marge i clariana de roureda) semblaria el més adient per aquesta forma de diàspora. El cert és que la gresolera compte amb una notable població de vàries desenes d'exemplars en aquest altiplà boscós per sobre de Centelles i ara mostra amb orgull la seva espectacular floració, per delit dels nombrosos insectes que la visiten. Hem de suposar que quan part dels teixits de la part aèria de la planta han copsat un cert nivell de deshidratació i els fruits insinuen una obertura per on deixar escapolir-se les llavors, la planta ja és prou lleugera per a permetre ser escombrada pel bufec del vent i recórrer una determinada distància. No sabem si aquesta estratègia la fa servir sempre o més aviat allà on les característiques del terreny ho permeten. En aquest cas la nostra gresolera es fa sobre un atapeït fenassar Brachypodietum phoenicoidis amb prats de jonça Aphyllanthion a les clarianes, on conviu amb Salvia pratense, Origanum vulgare, Sideritis hirsuta, Catananche caerulea, Teucrium pyrenaicum, Teucrium chamaedrys, Cruciata glabra, Campanula trachelium, Carduncellus monspeliensum, Scabiosa columbaria, Sedum sediforme, Globularia vulgaris, Dorycnium pentaphyllum, Allium sphaerocephalon, Linum tenuifolium, Asperula cynanchica, Teucrium polium i una labiada més força interessant, Stachys heraclea. Aquest salvió és una de les 65 espècies del gènere Phlomis que es coneixen i que s'estenen principalment per l'Europa mediterrània i l'Àsia occidental. A casa nostra només en tenim dos, aquest i el molt més comú salvió blener,  i a les Balears en trobem un altre, l'estepa blenera. Als quals cal afegir els diferents Phlomis que sovint es planten en jardineria, molts d'ells originaris de la Mediterrània oriental, com és el cas de l'esvelta Phlomis fruticosa, de grans flors grogues. La gresolera del vent ocupa una distribució discontínua a l'est de la península Ibèrica, nord del Marroc, sud d'Itàlia, Grècia, Turquia i altres ribes del mar Negre.



Phlomis herba-venti






Allium sphaerocephalon

A pocs metres d'aquest punt, les cervàries Peucedanum cervaria, elegant umbel·lífera que visitem cada any, comencen a mostrar les seves inflorescències en umbel·la. I una discreta orquídia, del grup Epipactis helelborine, mostra el reguitzell de boniques floretes en raïm, pansides ja les de la base, tot donant fe del seu cicle vital.

Aquest cap de setmana de litúrgia familiar a l'Ametlla, em permet una segona escapada prèvia a l'anterior. Visito, als Cingles del Bertí, un pradell de llit argilós, sovint inundable, amb bardisses de ginebrons i aranyoners dispersos i encerclat de bosc de pins, roures i alzines, on prospera bona part de l'any una flora diversa i significativa, a resguard del mossec. Enguany, tanmateix, la florida és molt menys espectacular que en anys anteriors, quan semblaria que hauria de ser al contrari. La planta aparentment dominant en aquesta època de l'any és l'elegant agèrat Achillea ageratum, que fa herbassars extensos, tenyits ara d'un groc daurat molt vistós. Tot mirant els capítols de ben aprop, agrupats en corimbes molt densos, veiem les floretes grogues, amb els seus pètals menuts i les seves intimitats femenines (estil, estigma) esperant la visita dels insectes pol·linitzadors. L'agèrat conviu amb Centaurium erythraea, Scabiosa columbaria, Agrimonia eupatoria, Plantago media, Leucanthemum vulgare i també amb una altra composta de fragància poderosa i un xic resinosa, Jasonia tuberosa, que és igualment molt comuna.




Peucedanum cervaria, inflorescència a punt d'obrir-se

Peucedanum cervaria, flors en poncella


Cephalaria leucantha amb el clot de Centelles al seus peus


Centaurea collina

Stachys heraclea, amb una pilositat molt aparent

Stipa pennata, espiguetes en forma de rúbrica d'artista

Epipactis del grup helleborine. Afinar amb les orquídies ha esdevingut una feina feixuga

Achillea ageratum

Obervem les floretes en corimbe molt dens i atapeït


Centaurium erythraea, planta medicinal, amiga del fetge


Jasonia tuberosa, molt aromàtica

Totes les fotos del blog @ Jordi Cebrian


lunes, 9 de julio de 2018

Segona setmana de juliol


LA VALL DE BOI: SIMFONIA DE FLORS  I TEMPESTES A AIGÜES TORTES


Passem poc menys de quatre dies a la Vall de Boí, Alta Ribagorça, per gaudir dels Pirineus en plena floració. Fem dues incursions al parc nacional d'Aigües Tortes. Una, de molt clàssica i familiar, per la vall de Sant Nicolau fins a arribar a l'estany Llong, però superant tramposament el fort desnivell amb l'ajut del servei de taxis que et deixa al planell de Sant Esperit. Caminada planera i senzilla, que comparteixes amb famílies i grups d'excursionistes, no pas massa gent. Paisatges formidables, aigües tranquil·les del riu Sant Nicolau a la planúria, aigües desfermades i bullicioses als freqüents i fotogènics salts d'aigua. Els neretars se'ns apareixen ben florits, el balegar només a cota alta, molts avets semblen acaronar el cel amb la seva altura majestàtica, però cal reconèixer que quant a botànica aquest espai no ens aporta gaire. A Durro, als voltants de la petita ermita romànica de Sant Quirc, penjada sobre la vall de la Noguera de Tort, els herbassars de geranis i fiteumes Arrhenatheretalia no poden estar més ufanosos. Per sobre de Taüll, de camí de les pistes d'esquí, els prats ofereixen també un aspecte magnífic. Pasturen vaques i cavalls, que no s'endinsen en les valuoses molleres, on les catifes de trèvol d'aigua malauradament ja no són florits, però si ho estan les etèries cotoneres. La segona incursió al parc no és menys clàssica, per l'embasament de Cavallers, enfilant uns graons fins a l'encisador pletiu de Riumaló, amb la seva cèlebre cascada de fons, per després anar pujant en suaus ziga-zagues els 350 metres de desnivell total fins al bonic estany Negre, a més de 2100 m.a. Paisatge espectacular, reialme de la pedra granítica, amb formacions pètries molt característiques i un seguit de salts d'aigua, a la vora dels quals has de passar, de vegades saltant de pedra en pedra, en airós equilibri. La presència d'excursionistes és aquí molt més palesa. També dels inevitables "runners", que ens avancen com una exhalació. demanant pas amb més o menys insolència. Uns i altres van molt més de presa que nosaltres, que ens ho prenem amb força calma, però sentir les seves preses i impaciència quan els tenim darrere resulta no poc molest. La muntanya és de tothom i de ningú, però per a molts bé sembla que no passa d'un circuit on posar en pràctica els seus reptes esportius i la seva rivalitat amb el rellotge. Davant d'aquests esportistes, que corren per la muntanya tan lleugerament equipats, em domina una sensació ambivalent, per un costat admiració per la seva lleugeresa i perícia de recórrer distàncies tan i tan llargues sobre sòls tan abruptes a base de saltirons o corredisses, però també d'incomprensió en veure'ls passar aliens i desinteressats davant l'esclat de natura que els envolta, i finalment també una mica de ràbia, en comprovar que no hi ha dia en la muntanya que no te'ls trobis, en un mimetisme o una moda que encara no ha trobat final. Aconseguim arribar a l'estany quan el cel comença a adquirir un tel negrós inquietant i van caient les primeres gotes, grosses i fredes. Aquest magnífic espai d'alta muntanya ens transmet pau i serenor, els pics angulosos de les muntanyes granítiques queden molt per sobre de les nostres aspiracions, i ens recorden que aquí no passem d'intrusos, o com a molt de visitants escadussers. Ressonen amenaçadors els trons que anuncien la tempesta, que no triga gaire en expressar la seva virulència, amb calamarsada inclosa. I ens acompanya quan ja només quedava enfilar el tram de l'embassament, en un recorregut que esdevé més lliscós i difícil. El soroll de la pedra colpejant les aigües enfosquides de l'embassament resulta ensordidor i alhora també inspirador.



Aigües Tortes

Aigües Tortes, riu de Sant Nicolau

Estany Llong



Pletiu de Riumaló


Estany Negre

Cotoneres Eriophorum sp.

Pimpinella major

Geranium pratense

Vicia onobrychioides

Viola saxatilis

Phyteuma orbiculare

Platanthera bifolia

Geum rivale

Dactylorhiza majalis

Trollius europaeus

Gentiana lutea

Gymnocarpium dryopteris

Tofieldia calyculata

Molopospermum peloponessiacum i Sambucus racemosa


Pritzelago alpina

Valeriana pyrenaica

Polygonum bistorta, medicinal

Menyanthes trifoliata, el trèvol d'aigua

Menyanthes trifoliata

Lilium pyrenaicum

Ranunculus aconitifolius platanifolius

Digitalis purpurea

Paradisea liliastrum

Sant Climent de Taüll i els pics enfarinats després de la tempesta

Totes les fotos del blog © Jordi Cebrian

viernes, 29 de junio de 2018



Dijous, 28 de juny


A LA RECERCA D'UN ALL ENDÈMIC


Repetim la circular que vàrem fer l'agost de l'any passat per Cabrera, al Collsacabra. Va ser aquella una jornada gairebé heroica per la brutal calorada que patirem tot enfilant-nos per aquells cingles aspres i abruptes, exposats a una insolació sense pietat. La vegetació ens va aparèixer, com era d'esperar, força rostida i passada, però vàrem poder trobar tanmateix espècies botàniques de força interès, com ara l'all endèmic. Torno ara més al començament de l'estiu. Malauradament no em pot acompanyar qui ho va fer llavors, l'amic RR, però compto en canvi amb l'experta companyia de l'amic CP. Fa un dia de núvols i escletxes de sol, d'un sol abrasador, que és prova evident dels virulents xàfecs que ens han anunciat pel mig-dia i que efectivament acaben caient, però quan estem enfilant la part final de la baixada. A l'ombra del bosc de faig corre un aire agradable i la calor ens resulta tolerable, malgrat la intensa xafogor. De manera improvisada ens decidim a fer inventaris de flora, en quatre punts diferents al llarg de la nostra pausada ruta. Un primer punt poc després de començar la caminada, als prats de Sant Julià, prats pasturats, humits i de relleu suau, un segon al peu dels cingles imponents, on retrobem al nostre protagonista, i els dos finals a la carena, en herbassars magnífics i ufanosos, exclosos de la pastura, on també detectem espècies de molt interès, com de seguida veurem. L'all pirinenc Allium pyrenaicum és una planta bulbosa pròpia de cingles i roquissars calcaris, que pot atènyer els 120 cm. d'alt. Les fulles, en forma de cinta, són també força llargues, fins a 7 cms., però més curtes que la tija. La inflorescència és molt densa, esfèrica o semiesfèrica, de fins a 8 cms de diàmetre. Trobem plantes florides o a punt d'estar-ho. Els tèpals són d'un color blanc crema, amb un nervi mitjà de color verdós. L'all pirinenc és una planta endèmica dels Pirineus i Prepirineus. A Catalunya només es troba, molt rara, a punts del Ripollès i l'alta Garrotxa, aquí a la subcomarca del Cabrerès i prop del Pantà de Sau, on va ser descobert de no fa gaire temps. És una planta catalogada de vulnerable en el Catàleg de Flora amenaçada de Catalunya (Llibre Vermell). Floreix del mes de juny a finals de juliol, segons el ritme de les pluges. Enguany ens hem trobat amb una florida excepcional, amb una concentració força nombrosa a peu de cingle, però també en la part alta dels cingles i inclús al marge del sender que mena al santuari.  

Allium pyrenaicum






No és pas l'única espècie d'all que trobem per la zona, també és freqüent l'all vermell Allium sphaerocephalon, molt més petit que el pirinenc, i l'all colombí Allium senescens, de florida més tardoral. Després de fer el segon inventari, a peu de cingle, podem esmentar de memòria algunes de les espècies que comparteixen hàbitat amb el nostre esvelt all:
Santolina chamaecyparissus, Satureja montana, Anthericum liliago, Asphodelus cerasiferus, Helianthemum nummularium, Biscutella laevigata, Laserpitium latifolium, Genista scorpius, Rubus ulmifolius, Clematis vidalba, Onobrychis supina, Thymus vulgaris, Galium pumilum, Galium lucidum, Teucrium chamaedrys, Hypericum perforatum, Daucus carota, Tragopogon dubius, Silene vulgaris, Vincetoxicum hirundinaria, Coronilla emerus, Conopodium majus, Valeriana officinalis, Linum narbonense, Seseli montanum, Arrhenatherum elatius, Carex flacca, Viburnum lantana e inclús una planta hortícola, el julivert, Petroselinum crispum, etc.
A la carena, lliures del mossec del ramat, prosperen uns herbassars magnífics, on abunden moltes plantes anuals i també hemicriptòfits, als quals en dediquem una bona estona.
Al primer destaca un trèvol molt vistós, Trifolium rubens, que conviu, entre d'altres, amb Anthyllis vulneraria, Trifolium repens, Trifolium campestre, Trifolium striatum, Petrorhagia prolifera, Daucus carota, Muscari neglectum, Helianthemum nummularium, Chamaespartium sagittale, Vicia sepium, Onobrychis supina, Seseli montanum, Achillea millefolium, Phleum phleoides, Trisetum flavescens, Festuca rubra, Briza media, Centaurea montana, Centaurea paniculata, Anthericum liliago, Silene nutans, Veronica tenuifolia, Festuca ovina i al marge de la quadrícula, dues bulboses destacables: Ornithogalum pyrenaicum i Lilium martagon, aquesta encara aponcellada.
Al segon herbassar, presidit per les elegants filipèndules Filipendula vulgaris, trobem també Geranium sanguineum, Galium pumilum, Helianthemum nummularium, Anthyllis vulneraria, Bromus erectus, Festuca ovina, Trifolium montanum, Dianthus seguieri, Prunella grandifora, Centaurea montana, Satureja acinos, Knautia dipsacifolia, Stachys officinalis, Echinops sphaerocephalus, Veronica tenuifolia, Allium sphaerocephalon, Prunus spinosa... 


Anthericum liliago

Anthyllis vulneraria

Santolina chamaecyparissus i Galium lucidum

Sedum album

Trifolium rubens

Trifolium striatum

Centaurea montana

Centaurea paniculata

Ornithogalum pyrenaicum

Herbassar amb filipèndula


Filipendula vulgaris

Geranium sanguineum

Echinops sphaerocephalus

Silene saxifraga en roca i murs
Totes les fotos del blog @ Jordi Cebrian