domingo, 21 de enero de 2018



Dissabte, 20 de gener de 2018


 KALANCHOE, UNA PLANTA POLÈMICA


Toca avui un passeig en bici relaxat i triem un paisatge ben conegut, el passeig marítim de Gavà i Castelldefels, per on transcorre un còmode i agradable carril bici, que inicialment voreja les dunes i que en alguns trams queda desdibuixat, fins que torna a reaparèixer i mor abans d'arribar a Port Ginesta. Més o menys tranquil abans de les onze, s'omple d'una munió de gent a partir de llavors, moltes altres bicicletes, patinadors, patinets de tota mena i molta gent que aprofita aquesta bonança impròpia de l'hivern per caminar davant del mar i potser prendre's una cervesa asseguts en una terrassa. En un espai tan humanitzat, on abunden els jardins i les jardineres, és normal que prosperin i amb força les plantes foranes o més o menys subespontànies, que s'han escampat amb més o menys fortuna des dels seus dominis ornamentals. Un cas clar és el kalantxoe Bryophyllum daigremontianum, una planta crassa, de la família de les Crassulàcies, procedent de l'Àfrica (potser Madagascar) que es va posar de moda en jardineria, per la seva vistositat, elegància i resistència, però que en els darrers anys ha experimentat una certa tendència invasora -no pas molt acusada- en determinats espais del litoral català. L'hem trobada, en efecte, a tocar del carril bici, al marge dels jardins privats, però també enfilada als penya-segats, compartint aquest relleu abrupte amb altres plantes exòtiques com ara un cactus Opuntia sp. i una esvelta solanàcia sud-americana Nicotiana glauca, però també amb el fonoll marí. Com altres espècies del mateix gènere, el kalantxoe té una forma força especial de propagació vegetativa, en produir nombrosos brots de noves plàntules als marges de les suculentes fulles (més correctament dit, els fil·locladis) i que en caure a terra, arrelen amb molta facilitat, tot escampant-se pel seu entorn. Aquesta estratègia explicaria la seva extraordinària capacitat de propagació i el seu caràcter invasiu, però rarament la veiem fora d'espais pertorbats o molt humanitzats, que és el mateix. Aquesta espècie de kalanchoe i altres de similars han estat objecte de l'interès científic per la possible capacitat antitumoral d'uns determinats principis actius que contenen, especialment els bufadienòlids. A internet es poden trobar nombroses planes webs, que sovint amb titulars prou sensacionalistes i mancats de tot rigor, pregonen les virtuts del kalanchoe per curar el càncer: Kalanchoe, la planta anticàncer, Kalanchoe, un remei natural contra el càncer, kalanchoe, una planta que deja en entredicho a la quimioterapia, etc, etc.
Certament s'han fet estudis cel·lulars i en animals que mostrarien aquests efectes antitumorals, però encara estem lluny de poder assegurar la seva eficàcia sobre humans. El que no sembla gens raonable és pretendre curar el càncer amb tractaments que consisteixen a ingerir dosis arbitràries de miques de fil·locladis de kalanchoe, una pràctica que podria posar en perill al pacient, molt més encara si alhora abandona el tractament oncològic que se li ha prescrit. Tanmateix altres aplicacions sí sembla que podrien gaudir de major versemblança, com a cura per guarir ferides, cremades, eccemes, potser berrugues, juntament amb inflamacions reumàtiques i odontològiques. Per via interna, s'ha pres per tractar l'acidesa estomacal i les úlceres gàstriques, entre altres finalitats. Sobre aquest tema escriuré aviat en una de les revistes amb les quals col·laboro, Cuerpomente.



Bryophyllum daigemontaina, kalanchoe




Però no és pas l'única planta al·lòctona que trobem en aquest itinerari ciclista. El bàlsam Carpobrotus edulis és força freqüent, encara que s'han fet esforços per eliminar-lo, també trobem lantanes, aloes, les abundants vinagreres Oxalis pes-caprea -que ara llueixen tota la seva esplendor-, el seder Gomphocarpus fruticosus i diferents arbustos ornamentals com ara les acàcies, els Myoporums o els tamarius, entre d'altres. Vora la via del tren, en un terreny força pertorbat i abandonat, hi prosperen els ricins Ricinus communis, que ara mostren els seus fruits espinosos, el·lipsoidals, que amaguen dins seu tres granes negres, lluents, amb carúncula. Seria pertinent aquí llegir l'interessant escrit que ens va fer arribar l'amic RR al respecte. A les dunes crida l'atenció la presència d'unes flors grosses molt llampants, una altre fugitiva dels jardins, la gazània Gazania sp (potser rigens), originària de Sud-àfrica. I quan t'ajups per retratar-la reps l'ingrat regal en forma de fruitets punxosos clavats a les cames i als genolls -que fan mal quan tractes d'alliberar-te'n- d'una gramínia igualment forana, Cenchrus incertus.
Tanmateix ara al gener ja es comencen a veure a la platja i sobre duna plantes autòctones -o be afavorides- en flor o a punt de florir, com ara Scabiosa maritima, Ononis natrix ramossissima, Malcolmia littorea, Cakile maritima, Lotus creticus, Alyssum maritimum, Asphodelus fistulosus, Plantago coronopus o Paronychia argentea.


Oxalis pes-caprea, planta sud-africana

Gazania sp., planta sud-africana

Ricinus communis

Plantago coronopus, la cervina

Paronychia argentea

Scabiosa maritima

Catifes d'Otanthus maritima a la platja de Port Ginesta


lunes, 8 de enero de 2018


8 de gener

COLORS DE GENER A COLLSEROLA

Després de les pluges de la vigília abellia tastar la humitat remanent. Recorrem la carretera de les Aigües de punta a punta en bicicleta, una balconada de Collserola sobre la magna ciutat. Fa una tarda lluminosa, gaudim d'una privilegiada visibilitat, em creuo amb altres biciclistes, molt més apressats que no pas jo, amb passejadors de gossos i amb algun turista despistat. Trobem la vegetació herbàcia dels marges molt segada i ressegada, a causa d'una cura potser un xic massa rigorosa per part dels encarregats del parc. Però tanmateix ens surten les primeres floracions, per bé que força tímides. Són els colors més matiners, els colors de principis de gener a Collserola. Blanc dels cap-blancs Alyssum maritimum i els pebrots de ruc Reseda phyteuma, verd dels melcoratges Mercurialis annua i les eufòrbies Euphorbia segetalis, blau de les primeres sàlvies Salvia verbenaca i de les llengües de bou Echium vulgare, rosa dels bonics colletxons Moricandia arvensis que properen sobre talussos descarnats, el púrpura de les braceres Centaurea aspera i sobretot -per ser el més dominant- el groc de les hirschfeldies Hirschfeldia incana, les ravenisses Erucastrum nasturtiifolium, de la punxosa gatosa Ulex parviflorus, dels ullastres de frare Phagnalon saxatile i les resedes Reseda lutea. Més enllà de la flora autòctona, qualsevol passeig per Collserola, més encara quan la muntanya s'apropa a la ciutat, ens reporta una bona representació de flora forana o de jardineria més o menys subespontània. Rengleres de lliris blaus  Iris germanica que ja comencen a florir, excelsos narcisos de flors blanques que emmergeixen de sota de la passarel·la de sant Pere Màrtir, potser Narcissus papyraceus, els elegants galants de nit Cestrum parqui, una solanàcia d'origen xilè, un gessamí enfiladís Jasminum nudiflorum, originari de la Xina, molt apreciat en jardineria, i dos senecis enfiladissos sud-africans, que cobreixen de groc daurat els fondals o pengen com cortines d'encaix de les branques nues del arbrat i la bardissa, Senecio angulatus i Delairea odorata. Aquest darrer destaca per les seves fulles una mica suculentes, de formes agudes i anguloses, i els seus capítols sense lígules.


Reseda lutea

Phagnalon saxatile

Ulex parviflorus

Moricandia arvensis

Jasminum nudiflorum

Senecio angulatus

Delairea odorata en un fondal

Delairea odorata = Senecio mikanioides

Narcissus papyraceus ?

Totes les fotos © Jordi Cebrian

miércoles, 3 de enero de 2018

2017, UNA PLANTA DE RECORD CADA MES

Aquest 2017 que ja hem deixat endarrere he tret foto de 656 espècies de plantes diferents, majorment a Catalunya, cinquanta més de les que vaig retratar l'any anterior, tot visitant i explorant més de 60 espais de major o menor interès botànic. Han estat plantes vistoses i plantes discretes, plantes comunes i plantes rares i difícils de trobar en alguns casos, plantes endèmiques i plantes protegides o bé plantes venerades que cada any intento retrobar, a les quals cal afegir les 160 espècies de plantes ornamentals o de jardineria que hem pogut admirar i fotografiar en jardins botànics, jardins i parcs públics, hivernacles i altres espais verds urbans. Com a breu testimoni d'aquesta singladura botànica, queda aquest resum en dotze fotos, una planta per mes, triada una mica aleatòriament:


Petasites fragans a Collserola, al gener

Romulea columnae al Montgrí, al febrer

Primula acaulis a Ripoll, al març

Ophioglossum vulgatum a Taradell, a l'abril

Iris spuria als Aiguamolls de l'Empordà, al maig

Dryas octopetala a la serra d'Ensija, al juny

Sedum roseum = Rhodiola rosea, a la Vall de Sorteny, al juliol

Carpesium cernuum a les Guilleries, a l'agost

Odontites viscosus a les muntanyes de Poblet, al setembre

Sternbergia lutea a Chanià, illa de Creta, a l'octubre

Osmunda regalis al Montseny, al novembre

Thymus loscosii a Querol, al desembre


lunes, 25 de diciembre de 2017




Dissabte 23 de desembre


SALUTACIONS AL TIMONET


Fem la darrera sortida de l'any de la "colla botànica", destinació l'Alt Gaià, els altiplans de Montagut, per sobre del bonic poblet de Querol, a l'Alt Camp. Som sis i una gosseta de nom Xispa. Males vibracions al bar on prenem el cafè, farcit de caçadors vestint armilles llampants, a punt de desplegar la seva ànsia depredadora contra els senglars, almenys per sort no ens els trobem a la muntanya. Paisatges amables de boscos i camps, sembrats de cereals i vinyes -algunes abandonades- i pinedes de pi blanc i pinassa, més alguna taca aïllada de pi roig, un alzinar fresc i amb escàs sotabosc a les obagues, on també admirem exemplars prou notables de boix grèvol. Pugem al cim de Montagut (964 m.a.), enlletgit per unes antenes, amb magnífiques vistes als quatre vents, Pirineus nevats al nord llunyà, Llabería i el Montsià al sud, desdibuixats dins la boirina. Admirem la vetusta església de Sant Miquel de Montagut, de línies molt rectangulars, i donem un cop d'ull a la bassa de Formigosa, que nodreix d'aigua les urbanitzacions que s'estenen a llevant de la serralada. Enfilem pel dret, en un senderó d'ascens fatigós, al cim de Formigosa (993 m.a.), l'alçada màxima d'aquest tram de la serralada prelitoral. Practiquem el que anomenem de broma la necrobotànica, esquelets de plantes, indicis secs que ens atrevim a identificar, com ara la bonica Phlomis herba-venti, Aster sedifolius, Atractylis humilis, Staehelina dubia o Tanacetum cinerariifolium. Aquesta darrera espècie és objecte de les explicacions d'un plafó informatiu per la utilitat que es feia del pelitre com insecticida natural i per això es conreava a la zona. Tanmateix la troballa botànica més interessant de la jornada és una farigola ben curiosa, camèfit reptant, el timonet Thymus loscosii, que se'ns apareix al marge del bosc, en ambients a mitja ombra, unes matetes denses que pengen en cascada. Les mirem amb lupa per copsar els detalls més íntims, els cilis a la base de les fulletes, verdes elles per tots costats i una flaire molt subtil a farigola. El timonet és una labiada endèmica de les muntanyes de Prades i rodalia, que s'estén per la Vall de l'Ebre fins a Castella. El bruc d'hivern Erica multiflora encara conserva mates florides, i la gatosa Ulex parviflorus comença ara a tenyir de groc les brolles i les clarianes. Tots dos arbustos conviuen amb el timonet, juntament amb Juniperus oxycedrus, Juniperus communis, Euphorbia nicaeensis, Teucium polium, Genista hispanica, Thymelaea tinctoria, Rosmarinus officinalis i altres. Els estols de grives cerdanes posen el punt ornitològic a la jornada. Bon Nadal. 


Bosc de pinassa amb càdec i ginebró

Erica multiflora

Gatosa florida Ulex parviflorus

Roure hídrid de Quercus faginea x Q. cerrioides

Thymus loscosii, el timonet



martes, 19 de diciembre de 2017



Desembre de 2017


EL JARDIN DES PLANTES DE PARÍS A L'HIVERN


Ben al costat del riu Sena, davant del pont d'Austerlitz i de l'estació de trens que porta aquest nom, trobem el famós Jardin des Plantes de París. Creat l'any 1635 a instàncies del metge personal del rei Lluis XII, Guy de la Brosse, inicialment es coneixia com a Jardin Royal. Els carrers del perímetre del jardí i dels voltants immediats tenen noms de científics i botànics il·lustres, com el mateix compte de Buffon, Cluvier, Jussieu, Daubenton o Linné i és veí de l'enorme complex de la Universitat Marie Curie. El jardí botànic ocupa una extensió de 28 hectàrees i és envoltat a un costat pel parc zoològic  i per l'altre per tot un seguit d'edificis sumptuosos, de factura neoclàssica, que acullen la Galeria de l'Evolució, la Galeria de Geologia, el museu d'Història Natural, amb la Galeria de Paleontologia i anatomia comparada, la Galeria de Botànica i l'Escola de Botànica, on es conserva un herbari de dimensions notables. Al costat dret de l'edifici principal, la galeria de l'Evolució, trobem els hivernacles o Serres i la biblioteca central, i darrere seu, un turonet on es va aixecar, l'any 1788, un petit laberint vegetal, coronat per una glorieta o mirador. El laberint i  la major part dels jardins exteriors són oberts al públic de sol a sol i són d'entrada lliure, però la visita de les galeries i els hivernacles són de pagament. És per això que el Jardin des Plantes funciona com a un parc urbà, on els ciutadans de París i els visitants passegen o fan esport, footing, gimnàstica, curses o tai chi. El jardins mantenen una distribució de l'espai molt ordenada, amb divisions en quadrícules, típica dels jardins francesos, que agradarà més o menys, i d'entrada crida l'atenció per la seva amplitud. El passeig central l'ocupen un seguit de parcel·les envoltades de gespa, amb plantes de temporada. Ara, al llindar de l'hivern, amb cinc graus de temperatura, les floracions no poden ser abundants, però trobem ufanoses catifes de prímules Primula vulgaris de tots colors, de violers grocs Cheiranthus cheiri, alguna rosella escadussera i els primers lliris Iris unguicularis. Rengleres d'arbres caducifolis ens ajuden a imaginar el formidable tunel d'ombra que a l'estiu permet fugir de la calor, i que ara per sort trobem desfullat. El jardí acull una bona representació d'arbres històrics com ara un cedre del Líban, plantat pel mateix Bernard de Jussieu l'any 1734, imponents ginkgos Ginkgo biloba, una sòfora del Japó que pot datar del 1747 i una prunera amb la copa espaterrada. El jardins inclouen també una secció de jardí alpí, tancada a l'hivern, una secció dedicada als lliris, un espai de rosers i una important secció de plantes medicinals, distribuïdes pels principals principis actius que contenen, com ara antraquinones (laxants), tanins (astringents), polifenols (antioxidants), àcids fenòlics (hepatoprotectores), saponòsids (venotòniques), olis essencials (estimulants), etc. Poques plantes medicinals trobem florides ara en ple desembre, només algun boixac Calendula officinalis, una primera borraina Borago officinalis, una petita estesa de veròniques Veronica officinalis, una ortiga blanca Lamium album, alguns romanís Rosmarinus officinalis i poc més. Però són moltes les que podem identificar pel seu fullam o amb l'ajuda dels retolets: carxofera Cynara scolymus, milfulles Achillea milleflorum, ortiga Urtica dioica, vincapervinca Vinca minor, bistorta Polygonum bistorta, salicària Lyrthrum salicaria, consolda Symphytum officinale i un llarg etc. Com a Ecole de Botanique es coneix un sector del jardí, on les plantes són distribuïdes per famílies i gèneres, amb una representació de plantes europees i d'altres indrets del món. Són parcel·les prou atapeïdes de plantes, amb alguns estanyols on prosperen plantes aquàtiques tan interessants com Hippuris vulgarisElatine sp o Callitriche sp. i on es resfresquen alguns ànecs coll-verd, del tot indiferents a la proximitat dels visitants. Ara a l'hivern encara es poden veure plantes florides, algunes de procedència sud-africana com ara Hesperantha coccinia, alguna asiàtica com Trycirtes formosana o Phlomis tuberosa, i també d'americanes com l'espectacular composta Rudbeckia hirta. La visita als hivernacles o serres és molt recomanable. Ens endinsem en una atmosfera tropical, de llums atenuades i de vegetació luxuriant, amb lianes entortolligades, cícades com els grans Encephalartos, ardísies de fulles reticulades, palmes de fulles rígides i lluents, epífites de formes abstractes, falgueres arborescents del gènere Cyathea, falgueres molt diverses que ens recorden, però en gran, a les que podem trobar en les nostres sortides al camp, orquídies enfiladisses com la vainilla i molses exuberants. Diversos rètols, sempre recoberts d'humitat, expliquen diferents aspectes de l'evolució de les plantes. I finalment cal fer esment de la galeria de l'Ecole de Botanique, l'espai interior d'exposició annex a l'herbari, on es parla de com fer un herbari, de les propietats i utilitats de les plantes des d'una perspectiva històrica, amb vitrines molt espectaculars on es mostren fruits i llavors de formes impossibles, com és el cas de la llavor més gran del món, la del coco de mar Lodoicea maldivica, originari de les Illes Seychelles, que ateny uns 50 cm de diamètre i pesa uns 30 kg, els fruits de la qual tarden entre 5 i 7 anys en madurar. Altres joies que podem trobar en aquesta magnífica col·lecció són fulles d'herbari de les troballes que feren en l'èpica expedició que vàren compartir durant cinc anys per Centre i Sud-amèrica els exploradors Humbolt i Bonplant.


Mapa dels jardins
Prímules de tots colors

École de Botanique
École de Botanique, les Serres al fons

Eufòrbies i nandines

Serres tropical, foto: Rosa Maria Ribot

Prunus sp.

Iris unguicularis

Sarcopterium spinosum, mata de rosàcia present a Itàlia


Abutilon megapotamicum, malvàcia, nativa de Sud-amèrica

Hesperantha coccinia, iridàcia originària de Sud-àfrica

Iris foetidissima, les llavors

Persicaria affinis, poligonàcia originària dels Himalaia

Grindelia integrifolia, composta originària de Nord-amèrica

Rudbeckia hirta, composta originària de Nord-amèrica

Fedia gracicifolia = F. cornucopiae, valerianàcia de la Mediterrània

Phlomis tuberosa, lamiàcia de l'Europa oriental i Sibèria


Hippuris vulgaris

Trycirtes formosana, liliàcia originària de Taiwan (Formosa)

Jardí medicinal, carxofera

Jardí medicinal, els tanins

Borraina Borago officinalis

Boixac o calèndula Calendula officinalis


Grande Serres, hivernacle tropical


 
Epífita

Falgueres arborescents, cícades (Encephalartos)

Les Bennetitiales o Cycadeoides, un ordre de plantes extingit de l'època del Triàssic


Soca fòssil d'Araucària

Bosquet de falgueres

Nageia nagi, podocarpàcia originària de la Xina

Selaginella kraussiana, originària de Sud-àfrica

Diversos fruits i granes de formes originals

Vitrina de l'Ècole Botanique

Papaver orientale, herboritzat

Fruits de formes impossibles

Usos del Sorghum bicolor

La vitrina del cafè

La llavor més grossa del món, el coco de mar
Cotorra de krammer Psittacula krammeri freqüentant les menjadores
Totes les fotos del blog són propietat de © Jordi Cebrián, 2017