Fitoderia, flora catalana

Dissabte 23 de juny

MONTSENY: CICLISTES, BOIRA I SAXÍFRAGUES

A 30-40 kms de la gran urbs metropolitana, el parc natural del Montseny actua com un fabulós imant, que atrau els caps de setmana una munió de visitants de tota mena, sobretot durant l'època de tardor per gaudir-ne de la fantasia de colors que ofereix la fageda, i també alguns dies de l'hivern, si la neu en fa acte de presència, pel desig il·limitat de l'habitant urbà de trepitjar-la. Ara, al començament de l'estiu, el flux de visites recau una mica, perquè la gent frisa per anar a la platja. Però de gent en trobem, i no pas poca. Observem què els hi porta a triar aquest espai magnífic, un llibre obert on poder admirar i estudiar en menys de vint kms, els diferents estrats boscans, des dels alzinars i les pinedes, a la fageda que ens apareix al límit del mil metres, tot passant per taques més minses de surera, castanyers i roureda. La nostra destinació, tanmateix, no és avui el bosc de faig a Santa Fe o a Sant Marçal, sinó més amunt, el nivell culminal, carenes rocalloses, tarteres de pissarra i matollars de ginebró i gódua, per sobre dels 1.400 i fins el 1.700 m.a. Volem recórrer el bonic senderó que des de la proximitat del Turó de l'Home mena a l'emblemàtic bony de les Agudes. I el nostre objectiu no és altre que mirar plantes, que avui trobem en plena floració, tot oferint-nos un jardí natural encisador de rocalla i matollars. Però la majoria de la gent amb qui ens creuem no cerquen pas el mateix. L'ascens des de Sant Celoni és fa obligadament lent i feixuc per la gran quantitat de ciclistes que has d'anar intentant de passar amb extrema cura. Són ciclistes solitaris o més sovint en grups, certament forts i vigorosos, en magnífica forma física, però que no et faciliten que els avancis, circulant moltes vegades en paral·lel, cosa que entens, per la seva seguretat, i que en aquells pendents acusats t'obliga a abusar de la primera marxa. Cal mostrar empatia amb aquests esportistes i ho respectes, cap urgència justificaria un mal pas. Però alhora trobes a faltar una mica d'empatia per la seva banda, sobretot quan de baixada els veus circular a velocitats vertiginoses, de fins a 70 kms/h pel mig de la calçada, i són ells els que t'avancen, perquè t'has convertit en un destorb molest pel seu gaudi trepidant, el regal a tantes hores de pujada fatigosa. De ciclistes comptem durant la pujada no menys de 115, només dues noies joves, la resta homes, la qual cosa dona fe de la masculinitat d'aquest esport tan competitiu. Però un cop al sender, ja finalment lliures de ciclistes, el que trobem són els corredors de muntanya o tot terreny, per sort avui no tan abundants com en altres jornades. Cada vegada costa més trobar simplement excursionistes, ja no demano naturalistes, quan camines per les nostres estimades muntanyes, i és que els espais naturals han esdevingut en els darrers anys un circuit poliesportiu, que aconsegueix complaure la dèria i el culte pel cos que els ciutadans -tant de ciutats i com també de pobles- d'aquest país nostre tan poblat necessiten exercir en els seus moments de lleure. Què li farem. Tampoc seria just condemnar-lo o limitar-lo, cadascú té les seves passions i les seves litúrgies, i la nostra és l'observació de la natura, el fascinant món de les plantes, i el repte de reconèixer-les, d'ensumar-les, de copsar-ne els detalls i d'entendre la seva relació amb l'entorn. I també de retratar-les.

Aquest dissabte de calor, al Montseny ens trobem la mar de bé, la boira ha engolit el massís i ha fet que sense insolació la calor es noti molt menys, la qual cosa és d'agrair. I és sota aquest benefactor tel de boira que anem observant la natura, el trobat, el sit negre, els bitxacs i els pardals de bardissa, les plantes de roca, com les endèmiques herbes de Sant Segimon Saxifraga vayredana, els bonics plantatges Plantago maritima serpentina, els també endèmics pensaments del Montseny Viola bubanii, molt abundants, els diferents crespinells, els serpolls, les tòxiques maseres Vincetoxicum hirundinaria, les cues de guilla Verbascum boeharvii i les delicades minuàrties Minuartia lariciifolia; les plantes de matollar de ginebró com la isolada genciana groga Gentiana lutea, els elegants lliris de sant Bru Anthericum liliago, les boniques grandaies Narcissus poeticus, ja fruitades, l'anyol Conopodium majus, les gòdues Cytisus scoparius, els blancs cerastis Cerastium arvense, els rosers, les delicades armèries Armeria alliacea, les corneres Cotoneaster integerrimus; les plantes de tartera com la crucífera Coinzya cheiranthos, el crespinell rupestre Sedum rupestre, l'alquemil·la alpina Alchemilla alpina, el té de bosc Cruciata glabra, la citada herba de sant Segimon i la segona saxífraga, també endèmica, Saxifraga genesiana, molt més escassa; i les plantes de prat com la menuda Potentilla montana, la més menuda i discreta Arenaria serpyllifolia, Pedicularis comosa, Chamaespartium sagittale, Lotus corniculatus i els matollars de fajol alpí Polygonum alpinum, entre molts altres.