Fitoderia, flora catalana

Divendres, 23 de març

I LES RUQUES TORNAREN

Un any després, i de fet des de ja fa unes poques setmanes, la població de ruques silvestres Eruca vesicaria ha tornat a colonitzar el descampat per sota del viaducte de Vallcarca. En aquest espai tancat a l'accés de persones i gossos per un enreixat que l'envolta, aquestes i altres plantes ruderals poden créixer sense limitacions ni disturbàncies, tot copsant mides que en molts casos resulten sorprenents. Veiem doncs un herbassar ufanós i magnífic, on l'Eruca és l'espècie dominant, un reservori de pol·len i de nèctar abundant a disposició d'un munt d'insectes pol·linitzadors. Fa un any ens fèiem ressò d'aquesta troballa, amb l'amic i expert botànic CMC, e inclús vàrem ser entrevistes per un parell de mitjans del barri. Malauradament poques setmanes després tot el descampat va ser segat sense contemplacions, quan encara quedava força temps per exhaurir el seu cicle vital. Cal esperar que enguany no es torni a repetir aquest error i l'actuació es porti a terme més endavant, quan la planta ja es trobi pansida. Sobre aquesta població d'Eruca l'amic CMC va fer una interessant aportació botànica a l'excel·lent blog de la revista digital Miconia, al seu volum 2: https://revistamiconia.blogspot.com.es/
Vist per la majoria de la gent i també per l'Ajuntament com un mer descampat sense valor ni atractiu, els projectes urbanístics previstos en aquest sector de Vallcarca probablement acabaran arrabassant sense pietat amb aquests herbassars espontanis i ens privaran per sempre més de l'espectacle de la crescuda d'aquestes ruques formidables. Una llàstima.

Herbassar d'Eruca vesicaria a Vallcarca

A cop de metro, quatre parades direcció Trinitat Vella, m'arribo als peus de Collserola, pel sector del Laberint. Un elegant mascle de xoriguer Falco tinnunculus aprofita el rètol d'una luxosa residència de gent gran per dominar el seu vast territori de caça i detectar les possibles preses. Els petits retalls de vegetació a la vora de la Ronda de Dalt i els seus ramals d'accés li proporcionen terrenys paradoxalment tranquils on poder depredar petits ocellets o ratolins.

Enfilo el camí a la Font de la Marquesa, molt tranquil, ningú diria que sóc a pocs metres de la gran urbs. Només em creuo amb uns pocs corredors o ciclistes solitaris i muts, ja se sap que les salutacions de cortesia no s'estilen. Avui, segona jornada de la primavera oficial, les floracions són més aviat de finals de l'hivern. El marfull Viburnum tinus hi destaca amb l'esclat blanc de les seves inflorescències atapeïdes. Sobre un terreny remogut, m'apareixen una concentració de vinques Vinca major, segurament escapades d'algun jardí de la zona. El color blau violaci de les seves boniques flors es veu de lluny, com un reclam d'exotisme refinat. Una ginesta endèmica, força freqüent a Collserola, el ginestell català Cytisus arboreus catalaunicus, es troba ara ben cobert de flors grogues i també dels primers llegums. En un fondal, fosc i humit, poc abans d'arribar a la Font de la Marquesa, retrobo una petita població d'una umbel·lífera robusta i elegant, l'alexandri o api de cavall Smyrnium olusatrum. Com ens explica l'amic RRM en el seu esplèndid escrit Suburbana, l'alexandri s'havia conreat antigament com a verdura de fulla i arrel. S'havia emprat igualment com a planta medicinal, per guarir diarrees, problemes ginecològics i indisposicions gàstriques, i alhora com un antihemorrràgic rústic sobre ferides lleus amb sang. Plantes de jardineria com el lliri blau Iris germanica, l'acant Acanthus mollis, el llorer Laurus nobilis i la coronilla Coronilla glauca hi són abundants i semblen haver-se escampat de manera espontània. En el cas de l'acant és força evident, en haver encatifat densament el llit del torrent sec que baixa de la font de la Marquesa. Aquest espai, un xic surrealista, amb un petit estanyet i bancs i taules on estar-s'hi, ha tingut inquilins més o menys escadussers o perseverants, i alhora havia estat un bon indret on observar ocells de ben aprop a les vesprades. La primavera comença a despertar i ens transmet un bri d'esperança en el color radiant de les primeres estepes en flor Cistus albidus.