PRIMERES BULBOSES EN FLOR

 UN TOMB PER MONTJUÏC

Segueix aquest confinament municipal, i com és normal, la gent segueix també freqüentant massivament els parcs de la ciutat, necessitats com tothom del contacte directe amb la natura. A Montjuïc, al parc de Verdaguer o de les bulboses, trobem molt moviment de gent ja de bon matí. Malgrat que la vegetació en general presenta encara una imatge força hivernal, es veuen les primeres plantes florides, en especial plantes bulboses, com alguns lliris Iris unguiculars i Iris germanica, aquest darrer amb flors grosses i cridaneres de colors variats, probables experiments de jardineria. Els petits safrans daurats Crocus chysanthus ocupen una parcel·la inclinada de gespa. Destaca per la seva força visual la concentració de les robustes tritomes Kniphobia uvaria = Tritoma uvaria, liliàcia emparentada amb els àloes, procedents com aquest de Sud-àfrica. Són plantes de jardí molt estimades, que certament s'han posat de moda i que podem trobar fàcilment a molts parcs i jardins arreu. Al seu lloc d'origen les vistoses inflorescències de flors tubulars són visitades per uns bells ocells de bec llarg i corbat, que recorden als colibrís, ocells dels gèneres Nectarinia i Promerops, que només a Sud-àfrica sumen 23 espècies diferents. Gràcies a la forma del seu bec, aquests ocells poden accedir amb facilitat al nèctar nutritiu que s'amaga ben a dins de la corol·la tubular. Aquí a Montjuïc, en canvi, on de nectarinies no veurem pas cap, sí que ens sorprèn comprovar com aquestes flors són visitades pels petits mosquiters Phylloscopus collybita, que probablement cerquen petits insectes a la boca de la corol·la. També és moment de la florida de la barretera Petasites fragans, un geòfit rizomatós que forma denses catifes amb les seves fulles grosses, de forma cordato-suborbicular, d'entre les quals emergeixen les tiges floríferes, erectes, de boniques flors de color blanc, púrpura i rosat. De plantes aquàtiques -som al parc més emblemàtic de la ciutat quant a nenúfars- se'n veuen encara pocs indicis. Només el plantatge d'aigua Alisma plantago aquàtica, les espectaculars sagitàries de l'espècie Sagittaria montevidensis -que havíem vist també als jardins d'aclimatació fa uns mesos-, i encara per florir les no menys espectaculars pontedèries. 

Crocus chrysanthus, safrà daurat, originàri de Turquia

Dombeya x cayeuxii, arbre de les hortènsies

Iris germanica o similar

Iris unguicularis

Kniphofia uvaria

Petasites fragans = Petasites pyrenaica

Pontederia ?

Pontederia sagittata, foto feta el maig de 2018

Sagittaria montevidensis

© Jordi Cebrian, gener, 2021

EUCALIPTUS I FICUS

 Dissabte, 16 de gener

UNA VISITA HIVERNAL AL JARDÍ BOTÀNIC

Dia d'hivern, però amb temperatures gairebé preprimaverals, que contrasten amb les que teníem els dies previs. El jardí botànic, que normalment trobo desert de gent, acollia avui dissabte a un bon nombre de visitants, especialment famílies amb nens petits. Conseqüències d'aquest confinament arbitrari i ridícul, que a Barcelona genera frenètiques aglomeracions en espais oberts, siguin parcs, platges, places o passejos marítims, com ha quedat ben palès aquest cap de setmana. 

Un cop dins del jardí, ens endinsem pel sector d'Austràlia occidental. Els eucaliptus són els arbres més representatius, com bé se sap. Es coneixen més de 700 espècies d'eucaliptus, restringides de forma natural a Austràlia, Tasmània i Nova Guinea, però unes poques espècies, de creixement ràpid, han estat objecte de lamentables plantacions massives a l'Àfrica i l'Amèrica del sud i també a la península Ibèrica, especialment Portugal, Galícia i el Cantàbric. Al jardí botànic es poden admirar una desena llarga. Com s'informa en un plafó explicatiu, el mot eucalyptus prové del terme grec kalypto per cobrir, en al·lusió als seus fruits encapsulats. També s'explica que els diferents pobles aborígens australians treuen molt profit d'aquests arbres. Per exemple, torraven les arrels, les colpejaven i les consumien com aliment vigoritzant. Amb les llavors en feien coques i pastes dolces, amb les flors aromatitzaven begudes dolces, amb l'escorça construïen canoes, teulades i torxes, però també fabricaven plats, armes, eines i fins i tot instruments musicals. D'altra banda, fulles i fruits d'eucaliptus es destinen en fitoteràpia a guarir afeccions respiratòries i urinàries i també a tractar la diabetes. Es prenen en infussió o bé s'apliquen en forma de vaporitzacions, banys o aerosols. 

Eucalyptus crusseana

Eucalyptus erythrocoryx

Eucalyptus torquata

Eucalyptus toxophleba

Eucalyptus erythrocoryx

Ficus macrophylla

Ficus macrophylla, enorme figuera originària d'Austràlia oriental (Queensland)

Interior de la copa, la forma típica de cortinantge

Ficus macrophylla, una figuera monumental

Ficus rubiginosa, figuera originària de Nova Gal·les del sud

Grevillea sp.

Banksia integrifolia, mirtàcia com els eucaliptus

Aloe arborescens, coneguda planta sudafricana, visitada per un abellot Bombus sp.

Narcissus tazetta, els primers narcissus en florir

Flors d'ametller, un primer avís de primavera

© Jordi Cebrian, gener, 2021

COMIAT DEL 2020

 UNA O MÉS FOTOS PER MES DE L'ANY 2020

Ens acomiadem d'aquest any 2020 funest, potser l'any més perillós de les nostres vides. Un any trist i tens per molt motius, en el qual jo personalment he perdut a un dels millors amics, amic de l'escola, al qual en dedico aquesta entrada que és resum de l'any, com fem cada any. Un any que hi ha inclòs alguns mesos de confinament, durant els quals o bé no podíem sortir de casa o bé només dins dels atapeïts dominis del nostre municipi. Molta flora de primavera aquest any l'hem tingut que trobar ben a prop de casa, pels relleus solans de Collserola, barrejats i a disgust entre frenètiques gentades d'esportistes i caminadors de tota mena. Però per sort també hem pogut anar una mica més lluny, a Montserrat, a l'Alta Cerdanya, a Ordesa, a la Vall de Núria, a l'Empordà, a Zamora i als Cingles del Bertí, entre altres indrets de Catalunya i Espanya. 

Al gener: Fagonia cretica i Carrichtera annua

Al febrer, Viola suavis catalonica i Narcissus dubius

                                                    

                                            Al març, Cossentinia vellea

A l'abril, mes tot confinat, Sisymbrium irio

Al maig, mes confinat, Orobanche amesthystea

                                        

                                        Al juny, Saxifraga catalaunica i Iberis spathulata

Al juliol, Arnica montana

A l'agost, Dipsacus pilosus i Leontopodium alpinum

Al setembre, Agrimonia procera i Merendera montana albina

A l'octubre, Aster tripolium i Odontites luteus

Al novembre, Crocus nodiflorus i Populus tremula

Al desembre, Ulex parviflorus

© Jordi Cebrian, desembre 2020

"ENGATOSSATS" AMB LA GATOSA

 Dijous, 24 de desembre

NADAL AMB LA GATOSA

Els primers colors de l'hivern ens ho "regala" -ho dic entre cometes per no ser culpat de fer antropocentrisme- la magnífica gatosa Ulex parviflorus Pourr. Aquesta ginesta o argelaga espinosa apareix en brolles i marges forestals d'ambients secs o parcialment humits, associada a l'azina, al cap d'ase, al romaní i al bruc d'hivern, entre d'altres, prospera sobre sòls majoritàriament calcaris i en terrenys sovint pertorbats o alterats. Floreix molt aviat, de vegades ja des de finals de novembre. Ara al desembre decora amb la lluentor dels seus ramells daurats el paisatge endormiscat de l'hivern que tot juts comença. Conegut com a tojo o aulaga morisca en castellà, ens explica Font i Quer, al seu imprescindible Dioscòrides renovado, que les llavors, riques en citisina, es destinaven a combatre l'asma i la tos ferina, però cal ser prudents, perquè són tòxiques, i que en la medicina popular les flors s'havien emprat per millorar la salut del fetge, com es fa amb les fulles de boldo. Aquestes flors emanen una fragància subtil, oliosa, que pot recordar al coco, però no tan forta com la del bàlec. I ara aquestes setmanes i mesos d'hivern són visitades repetidament per abelles i borinots, que es beneficien de la manca de fred. No és pas una mata acollidora, més aviat sembla agressiva per la profusa quantitat d'espines que ens mostra, i no convida gens a tocar-la, però no per això és menys interessant. Les espines no són sinó una estratègia per tal de defensar-se de depredadors potencials, bàsicament del mossec dels herbívors. 

Aquí a l'Ametlla del Vallès trobem més herbes florides als camps de conreu en repós, plantes arvenses ben comunes i abundants, de florida llarga i matinera com la dels boixacs, les ravenisses, les llengües de bou o els crisantems. 

Gatosa Ulex parviflorus, de florida hivernal

Anthemis arvensis

Chrysanthemum segetum

Ravenisses blanques Diplotaxis erucoides, sempre molt abundants

Linaria supina

Liquen, potser Cladonia pyxidata o similar (?)

Liquen de soca

© Jordi Cebrian, desembre 2020