Fitoderia, flora catalana: octubre 2026

LA CEBA MARINA I LA STERNBERGIA

La ceba marina o urginea Urginea marítima (L. Baker), sinònim de Drimia marítima (L.) Stearn., és una preciosa planta de l’extensa família de les Liliàcies, ara reclassificada dins de la família de les Hyacinthàcies o bé de les Asparagàcies. La seva forma vital és com hemicriptòfit. Consta d’un bulb molt gros, soterrat superficialment, d’uns 15 cm de diàmetre, que cada any, al final de la tardor, produeix una rosseta basal de fulles lanceolades, de marges ondulats, fotosintètiques, molt lluents, de fins a 40 cm de llarg, que es poden mantenir verdes i fermes fins a l’abril o el maig, quan es panseixen. I a finals de l’estiu, i sobretot durant els mesos de setembre i octubre, produeix una espectacular inflorescència tubular, més ample en el seu segment mitjà i molt més estreta en el seu àpex, que pot arribar als 120 cm. de llargada. Llueix una munió de fins a 40 o 50 floretes, de tèpals blanquinosos amb una línia bruna al mig, soldats en el seu extrem basal i bràctees brunes d’uns 8 mm. Quan fructifica, mostra unes càpsules verdes, trígones, que contenen llavors negres i lluents al seu interior. Les flors són molt visitades per borinots, abelles, xinxes i altres insectes. Un cop els fruits s’obren les llavors es dispersen amb facilitat i és quan les fulles comencen a desenvolupar-se.

L’urginea es distribueix per bona part de la Mediterrània, de Portugal a Turquia i més enllà. A Catalunya la trobem al litoral del sud de Tarragona i a la península Ibérica s’extén per la costa llevantina, illes Balears, l’est i el sud peninsular, en ambients de litoral però també a l’interior. Pot ser abundant en garrigues, matollars de Juniperus i romaní, clarianes d’oliveres i garroferars. Tota la planta és altament tòxica, sobretot el bulb, fins al punt de què consumint només uns 2 grams per via oral pot produir inflamacions greus del tracte digestiu, vòmits, dolors abdominals, pèrdua del sentit, convulsions, disfunció cardíaca i hepàtica, hematúria i eventualment la mort per parada circulatòria. Tanmateix, en dosis mínimes, el bulb ha estat emprat com a tònic cardíac, com la digitalina, per a tractar nefritis, edemes, com a insecticida i inclús -una varietat vermella- com a eficient raticida, per a combatre plagues d’aquests rosegadors.

Les urginees són força abundants a Grècia, especialment al sud, al Peloponés i a les illes Cíclades. Ara a l’octubre es presenten com a gairebé omnipresents, sobretot en ambients de litoral, i rebroten amb força en espais danyats per incendis forestals freqüents, com els que han afectat la part meridional de l’illa de Paros.

Les urginees no falten en espais plens d’història, origen de la nostre civilització, jaciments micènics, jaciments romans, fortaleses venecianes i otomanes, al costat de la pedra antiga, testimoni mut de tantes batalles, de tantes conquestes i de tantes derrotes, aquestes plantes sublims aixequen el cap i revelen la pulcra bellesa blanca de les seves inflorescències tardorals. Hem vist urginees a Micenes i a Argos, a Epidaurus i a Gythion, però també a les terres esquerpes i indomables del Mani Profund, al Cap Tenaro, allà on les aigües de l’Egeu i Jònic conflueixen, a Kardamili, refugi del genial escriptor i viatger britànic Patrick Leigh Fermor, a Pylos i a Methoni, magnífica ciutadella ocupada succesivament per grecs, otomans, venecians i francesos. Hem vist urginees també a les Cíclades, a Naxos, a Paros i Antiparos, sobre terrenys recremats després d’un estiu de calorada implacable, que ha pansit la major part de la vegetació al seu voltant.

En aquesta entrada ofereim una exposició gairebé monogràfica d'aquesta planta esvelta, en diferents espais, formes i situacions, com un homenatge a la seva bellesa innegable i al seu paper indispensable en la biodiversitat del paisatge del litoral mediterrani.

Cebes marines en un espai afectat per un incendi recent, a Paros

Més enllà de les urginees, el paisatge vegetal de la Grècia meridional està presidit per l’olivera, olivars infinits que s’estenen de les muntanyes fins a la mateixa línia de mar, oliveres carregades d'olives verdes i lluents, que ja en època micènica eren emprades per elaborar olis, ungüents, cosmètics i per a guarnir rituals i casaments.

Però també defineixen aquest escenari hel.lènic les abundants nogueroles i els seus parents menors, els llentiscles, dels quals se n’obté un licor molt apreciat amb sabor a bosc, la mastikia, que hem tingut el plaer de tastar. A les dunes costaneres apareixen els lliris de mar, els cotonets de mar, les sabines i els ginebrons. I a l’interior muntanyós, ara a la tardor, no han de faltar alguns safrans, diversos còlquics, que a Grècia compte a nombroses espècies, i les delicades stenbergies grogues Sternbergia lutea de tèpals daurats, que ens apareixen molt a prop de l’estàtua jacent d’un Kouro micènic formidable a l'illa de Naxos.