Segona setmana de juliol

LA VALL DE BOI: SIMFONIA DE FLORS  I TEMPESTES A AIGÜES TORTES

Passem poc menys de quatre dies a la Vall de Boí, Alta Ribagorça, per gaudir dels Pirineus en plena floració. Fem dues incursions al parc nacional d'Aigües Tortes. Una, de molt clàssica i familiar, per la vall de Sant Nicolau fins a arribar a l'estany Llong, però superant tramposament el fort desnivell amb l'ajut del servei de taxis que et deixa al planell de Sant Esperit. Caminada planera i senzilla, que comparteixes amb famílies i grups d'excursionistes, no pas massa gent. Paisatges formidables, aigües tranquil·les del riu Sant Nicolau a la planúria, aigües desfermades i bullicioses als freqüents i fotogènics salts d'aigua. Els neretars se'ns apareixen ben florits, el balegar només a cota alta, molts avets semblen acaronar el cel amb la seva altura majestàtica, però cal reconèixer que quant a botànica aquest espai no ens aporta gaire. A Durro, als voltants de la petita ermita romànica de Sant Quirc, penjada sobre la vall de la Noguera de Tort, els herbassars de geranis i fiteumes Arrhenatheretalia no poden estar més ufanosos. Per sobre de Taüll, de camí de les pistes d'esquí, els prats ofereixen també un aspecte magnífic. Pasturen vaques i cavalls, que no s'endinsen en les valuoses molleres, on les catifes de trèvol d'aigua malauradament ja no són florits, però si ho estan les etèries cotoneres. La segona incursió al parc no és menys clàssica, per l'embasament de Cavallers, enfilant uns graons fins a l'encisador pletiu de Riumaló, amb la seva cèlebre cascada de fons, per després anar pujant en suaus ziga-zagues els 350 metres de desnivell total fins al bonic estany Negre, a més de 2100 m.a. Paisatge espectacular, reialme de la pedra granítica, amb formacions pètries molt característiques i un seguit de salts d'aigua, a la vora dels quals has de passar, de vegades saltant de pedra en pedra, en airós equilibri. La presència d'excursionistes és aquí molt més palesa. També dels inevitables "runners", que ens avancen com una exhalació. demanant pas amb més o menys insolència. Uns i altres van molt més de presa que nosaltres, que ens ho prenem amb força calma, però sentir les seves preses i impaciència quan els tenim darrere resulta no poc molest. La muntanya és de tothom i de ningú, però per a molts bé sembla que no passa d'un circuit on posar en pràctica els seus reptes esportius i la seva rivalitat amb el rellotge. Davant d'aquests esportistes, que corren per la muntanya tan lleugerament equipats, em domina una sensació ambivalent, per un costat admiració per la seva lleugeresa i perícia de recórrer distàncies tan i tan llargues sobre sòls tan abruptes a base de saltirons o corredisses, però també d'incomprensió en veure'ls passar aliens i desinteressats davant l'esclat de natura que els envolta, i finalment també una mica de ràbia, en comprovar que no hi ha dia en la muntanya que no te'ls trobis, en un mimetisme o una moda que encara no ha trobat final. Aconseguim arribar a l'estany quan el cel comença a adquirir un tel negrós inquietant i van caient les primeres gotes, grosses i fredes. Aquest magnífic espai d'alta muntanya ens transmet pau i serenor, els pics angulosos de les muntanyes granítiques queden molt per sobre de les nostres aspiracions, i ens recorden que aquí no passem d'intrusos, o com a molt de visitants escadussers. Ressonen amenaçadors els trons que anuncien la tempesta, que no triga gaire en expressar la seva virulència, amb calamarsada inclosa. I ens acompanya quan ja només quedava enfilar el tram de l'embassament, en un recorregut que esdevé més lliscós i difícil. El soroll de la pedra colpejant les aigües enfosquides de l'embassament resulta ensordidor i alhora també inspirador.

Aigües Tortes

Aigües Tortes, riu de Sant Nicolau

Estany Llong

Pletiu de Riumaló

Estany Negre

Cotoneres Eriophorum sp.

Pimpinella major

Geranium pratense

Vicia onobrychioides

Viola saxatilis

Phyteuma orbiculare

Platanthera bifolia

Geum rivale

Dactylorhiza majalis

Trollius europaeus

Gentiana lutea

Gymnocarpium dryopteris

Tofieldia calyculata

Molopospermum peloponessiacum i Sambucus racemosa

Pritzelago alpina

Valeriana pyrenaica

Polygonum bistorta, medicinal

Menyanthes trifoliata, el trèvol d'aigua

Menyanthes trifoliata

Lilium pyrenaicum

Ranunculus aconitifolius platanifolius

Digitalis purpurea

Paradisea liliastrum

Sant Climent de Taüll i els pics enfarinats després de la tempesta

Totes les fotos del blog © Jordi Cebrian

Dijous, 28 de juny

A LA RECERCA D'UN ALL ENDÈMIC

Repetim la circular que vàrem fer l'agost de l'any passat per Cabrera, al Collsacabra. Va ser aquella una jornada gairebé heroica per la brutal calorada que patirem tot enfilant-nos per aquells cingles aspres i abruptes, exposats a una insolació sense pietat. La vegetació ens va aparèixer, com era d'esperar, força rostida i passada, però vàrem poder trobar tanmateix espècies botàniques de força interès, com ara l'all endèmic. Torno ara més al començament de l'estiu. Malauradament no em pot acompanyar qui ho va fer llavors, l'amic RR, però compto en canvi amb l'experta companyia de l'amic CP. Fa un dia de núvols i escletxes de sol, d'un sol abrasador, que és prova evident dels virulents xàfecs que ens han anunciat pel mig-dia i que efectivament acaben caient, però quan estem enfilant la part final de la baixada. A l'ombra del bosc de faig corre un aire agradable i la calor ens resulta tolerable, malgrat la intensa xafogor. De manera improvisada ens decidim a fer inventaris de flora, en quatre punts diferents al llarg de la nostra pausada ruta. Un primer punt poc després de començar la caminada, als prats de Sant Julià, prats pasturats, humits i de relleu suau, un segon al peu dels cingles imponents, on retrobem al nostre protagonista, i els dos finals a la carena, en herbassars magnífics i ufanosos, exclosos de la pastura, on també detectem espècies de molt interès, com de seguida veurem. L'all pirinenc Allium pyrenaicum és una planta bulbosa pròpia de cingles i roquissars calcaris, que pot atènyer els 120 cm. d'alt. Les fulles, en forma de cinta, són també força llargues, fins a 7 cms., però més curtes que la tija. La inflorescència és molt densa, esfèrica o semiesfèrica, de fins a 8 cms de diàmetre. Trobem plantes florides o a punt d'estar-ho. Els tèpals són d'un color blanc crema, amb un nervi mitjà de color verdós. L'all pirinenc és una planta endèmica dels Pirineus i Prepirineus. A Catalunya només es troba, molt rara, a punts del Ripollès i l'alta Garrotxa, aquí a la subcomarca del Cabrerès i prop del Pantà de Sau, on va ser descobert de no fa gaire temps. És una planta catalogada de vulnerable en el Catàleg de Flora amenaçada de Catalunya (Llibre Vermell). Floreix del mes de juny a finals de juliol, segons el ritme de les pluges. Enguany ens hem trobat amb una florida excepcional, amb una concentració força nombrosa a peu de cingle, però també en la part alta dels cingles i inclús al marge del sender que mena al santuari.  

Allium pyrenaicum

No és pas l'única espècie d'all que trobem per la zona, també és freqüent l'all vermell Allium sphaerocephalon, molt més petit que el pirinenc, i l'all colombí Allium senescens, de florida més tardoral. Després de fer el segon inventari, a peu de cingle, podem esmentar de memòria algunes de les espècies que comparteixen hàbitat amb el nostre esvelt all:

Santolina chamaecyparissus, Satureja montana, Anthericum liliago, Asphodelus cerasiferus, Helianthemum nummularium, Biscutella laevigata, Laserpitium latifolium, Genista scorpius, Rubus ulmifolius, Clematis vidalba, Onobrychis supina, Thymus vulgaris, Galium pumilum, Galium lucidum, Teucrium chamaedrys, Hypericum perforatum, Daucus carota, Tragopogon dubius, Silene vulgaris, Vincetoxicum hirundinaria, Coronilla emerus, Conopodium majus, Valeriana officinalis, Linum narbonense, Seseli montanum, Arrhenatherum elatius, Carex flacca, Viburnum lantana e inclús una planta hortícola, el julivert, Petroselinum crispum, etc.

A la carena, lliures del mossec del ramat, prosperen uns herbassars magnífics, on abunden moltes plantes anuals i també hemicriptòfits, als quals en dediquem una bona estona.

Al primer destaca un trèvol molt vistós, Trifolium rubens, que conviu, entre d'altres, amb Anthyllis vulneraria, Trifolium repens, Trifolium campestre, Trifolium striatum, Petrorhagia prolifera, Daucus carota, Muscari neglectum, Helianthemum nummularium, Chamaespartium sagittale, Vicia sepium, Onobrychis supina, Seseli montanum, Achillea millefolium, Phleum phleoides, Trisetum flavescens, Festuca rubra, Briza media, Centaurea montana, Centaurea paniculata, Anthericum liliago, Silene nutans, Veronica tenuifolia, Festuca ovina i al marge de la quadrícula, dues bulboses destacables: Ornithogalum pyrenaicum i Lilium martagon, aquesta encara aponcellada.

Al segon herbassar, presidit per les elegants filipèndules Filipendula vulgaris, trobem també Geranium sanguineum, Galium pumilum, Helianthemum nummularium, Anthyllis vulneraria, Bromus erectus, Festuca ovina, Trifolium montanum, Dianthus seguieri, Prunella grandifora, Centaurea montana, Satureja acinos, Knautia dipsacifolia, Stachys officinalis, Echinops sphaerocephalus, Veronica tenuifolia, Allium sphaerocephalon, Prunus spinosa... 

Anthericum liliago

Anthyllis vulneraria

Santolina chamaecyparissus i Galium lucidum

Sedum album

Trifolium rubens

Trifolium striatum

Centaurea montana

Centaurea paniculata

Ornithogalum pyrenaicum

Herbassar amb filipèndula

Filipendula vulgaris

Geranium sanguineum

Echinops sphaerocephalus

Silene saxifraga en roca i murs
Totes les fotos del blog @ Jordi Cebrian

Dissabte 23 de juny

MONTSENY: CICLISTES, BOIRA I SAXÍFRAGUES

A 30-40 kms de la gran urbs metropolitana, el parc natural del Montseny actua com un fabulós imant, que atrau els caps de setmana una munió de visitants de tota mena, sobretot durant l'època de tardor per gaudir-ne de la fantasia de colors que ofereix la fageda, i també alguns dies de l'hivern, si la neu en fa acte de presència, pel desig il·limitat de l'habitant urbà de trepitjar-la. Ara, al començament de l'estiu, el flux de visites recau una mica, perquè la gent frisa per anar a la platja. Però de gent en trobem, i no pas poca. Observem què els hi porta a triar aquest espai magnífic, un llibre obert on poder admirar i estudiar en menys de vint kms, els diferents estrats boscans, des dels alzinars i les pinedes, a la fageda que ens apareix al límit del mil metres, tot passant per taques més minses de surera, castanyers i roureda. La nostra destinació, tanmateix, no és avui el bosc de faig a Santa Fe o a Sant Marçal, sinó més amunt, el nivell culminal, carenes rocalloses, tarteres de pissarra i matollars de ginebró i gódua, per sobre dels 1.400 i fins el 1.700 m.a. Volem recórrer el bonic senderó que des de la proximitat del Turó de l'Home mena a l'emblemàtic bony de les Agudes. I el nostre objectiu no és altre que mirar plantes, que avui trobem en plena floració, tot oferint-nos un jardí natural encisador de rocalla i matollars. Però la majoria de la gent amb qui ens creuem no cerquen pas el mateix. L'ascens des de Sant Celoni és fa obligadament lent i feixuc per la gran quantitat de ciclistes que has d'anar intentant de passar amb extrema cura. Són ciclistes solitaris o més sovint en grups, certament forts i vigorosos, en magnífica forma física, però que no et faciliten que els avancis, circulant moltes vegades en paral·lel, cosa que entens, per la seva seguretat, i que en aquells pendents acusats t'obliga a abusar de la primera marxa. Cal mostrar empatia amb aquests esportistes i ho respectes, cap urgència justificaria un mal pas. Però alhora trobes a faltar una mica d'empatia per la seva banda, sobretot quan de baixada els veus circular a velocitats vertiginoses, de fins a 70 kms/h pel mig de la calçada, i són ells els que t'avancen, perquè t'has convertit en un destorb molest pel seu gaudi trepidant, el regal a tantes hores de pujada fatigosa. De ciclistes comptem durant la pujada no menys de 115, només dues noies joves, la resta homes, la qual cosa dona fe de la masculinitat d'aquest esport tan competitiu. Però un cop al sender, ja finalment lliures de ciclistes, el que trobem són els corredors de muntanya o tot terreny, per sort avui no tan abundants com en altres jornades. Cada vegada costa més trobar simplement excursionistes, ja no demano naturalistes, quan camines per les nostres estimades muntanyes, i és que els espais naturals han esdevingut en els darrers anys un circuit poliesportiu, que aconsegueix complaure la dèria i el culte pel cos que els ciutadans -tant de ciutats i com també de pobles- d'aquest país nostre tan poblat necessiten exercir en els seus moments de lleure. Què li farem. Tampoc seria just condemnar-lo o limitar-lo, cadascú té les seves passions i les seves litúrgies, i la nostra és l'observació de la natura, el fascinant món de les plantes, i el repte de reconèixer-les, d'ensumar-les, de copsar-ne els detalls i d'entendre la seva relació amb l'entorn. I també de retratar-les.

Aquest dissabte de calor, al Montseny ens trobem la mar de bé, la boira ha engolit el massís i ha fet que sense insolació la calor es noti molt menys, la qual cosa és d'agrair. I és sota aquest benefactor tel de boira que anem observant la natura, el trobat, el sit negre, els bitxacs i els pardals de bardissa, les plantes de roca, com les endèmiques herbes de Sant Segimon Saxifraga vayredana, els bonics plantatges Plantago maritima serpentina, els també endèmics pensaments del Montseny Viola bubanii, molt abundants, els diferents crespinells, els serpolls, les tòxiques maseres Vincetoxicum hirundinaria, les cues de guilla Verbascum boeharvii i les delicades minuàrties Minuartia lariciifolia; les plantes de matollar de ginebró com la isolada genciana groga Gentiana lutea, els elegants lliris de sant Bru Anthericum liliago, les boniques grandaies Narcissus poeticus, ja fruitades, l'anyol Conopodium majus, les gòdues Cytisus scoparius, els blancs cerastis Cerastium arvense, els rosers, les delicades armèries Armeria alliacea, les corneres Cotoneaster integerrimus; les plantes de tartera com la crucífera Coinzya cheiranthos, el crespinell rupestre Sedum rupestre, l'alquemil·la alpina Alchemilla alpina, el té de bosc Cruciata glabra, la citada herba de sant Segimon i la segona saxífraga, també endèmica, Saxifraga genesiana, molt més escassa; i les plantes de prat com la menuda Potentilla montana, la més menuda i discreta Arenaria serpyllifolia, Pedicularis comosa, Chamaespartium sagittale, Lotus corniculatus i els matollars de fajol alpí Polygonum alpinum, entre molts altres.

Grèvol i gódua Cytisus scoparius

Anthericum liliago

Coinzya cheiranthus

Cerastium arvense

Minuartia lariciifolia

Potentilla montana

Pedicularis comosa

Plantago maritima serpentina

Scleranthus perennis

Platanthera chlorantha

Viola bubanii, el pensament del Montseny

Chamaespartium sagittale i serpoll Tymus serpyllum

Cotoneaster integerrimus

Phyteuma spicatum

Conopodium majus

Polygonum alpinum, el fajol aplí

Rocalla florida

Saxifraga vayredana

Saxifraga vayredana, coixinet amb efecte corall

Saxifraga genesiana en tartera

Saxifraga genesiana
Totes les fotos del blog © Jordi Cebrian