Fitoderia, flora catalana

Segona setmana de juliol

LA VALL DE BOI: SIMFONIA DE FLORS I TEMPESTES A AIGÜES TORTES

Passem poc menys de quatre dies a la Vall de Boí, Alta Ribagorça, per gaudir dels Pirineus en plena floració. Fem dues incursions al parc nacional d'Aigües Tortes. Una, de molt clàssica i familiar, per la vall de Sant Nicolau fins a arribar a l'estany Llong, però superant tramposament el fort desnivell amb l'ajut del servei de taxis que et deixa al planell de Sant Esperit. Caminada planera i senzilla, que comparteixes amb famílies i grups d'excursionistes, no pas massa gent. Paisatges formidables, aigües tranquil·les del riu Sant Nicolau a la planúria, aigües desfermades i bullicioses als freqüents i fotogènics salts d'aigua. Els neretars se'ns apareixen ben florits, el balegar només a cota alta, molts avets semblen acaronar el cel amb la seva altura majestàtica, però cal reconèixer que quant a botànica aquest espai no ens aporta gaire. A Durro, als voltants de la petita ermita romànica de Sant Quirc, penjada sobre la vall de la Noguera de Tort, els herbassars de geranis i fiteumes Arrhenatheretalia no poden estar més ufanosos. Per sobre de Taüll, de camí de les pistes d'esquí, els prats ofereixen també un aspecte magnífic. Pasturen vaques i cavalls, que no s'endinsen en les valuoses molleres, on les catifes de trèvol d'aigua malauradament ja no són florits, però si ho estan les etèries cotoneres. La segona incursió al parc no és menys clàssica, per l'embasament de Cavallers, enfilant uns graons fins a l'encisador pletiu de Riumaló, amb la seva cèlebre cascada de fons, per després anar pujant en suaus ziga-zagues els 350 metres de desnivell total fins al bonic estany Negre, a més de 2100 m.a. Paisatge espectacular, reialme de la pedra granítica, amb formacions pètries molt característiques i un seguit de salts d'aigua, a la vora dels quals has de passar, de vegades saltant de pedra en pedra, en airós equilibri. La presència d'excursionistes és aquí molt més palesa. També dels inevitables "runners", que ens avancen com una exhalació. demanant pas amb més o menys insolència. Uns i altres van molt més de presa que nosaltres, que ens ho prenem amb força calma, però sentir les seves preses i impaciència quan els tenim darrere resulta no poc molest. La muntanya és de tothom i de ningú, però per a molts bé sembla que no passa d'un circuit on posar en pràctica els seus reptes esportius i la seva rivalitat amb el rellotge. Davant d'aquests esportistes, que corren per la muntanya tan lleugerament equipats, em domina una sensació ambivalent, per un costat admiració per la seva lleugeresa i perícia de recórrer distàncies tan i tan llargues sobre sòls tan abruptes a base de saltirons o corredisses, però també d'incomprensió en veure'ls passar aliens i desinteressats davant l'esclat de natura que els envolta, i finalment també una mica de ràbia, en comprovar que no hi ha dia en la muntanya que no te'ls trobis, en un mimetisme o una moda que encara no ha trobat final. Aconseguim arribar a l'estany quan el cel comença a adquirir un tel negrós inquietant i van caient les primeres gotes, grosses i fredes. Aquest magnífic espai d'alta muntanya ens transmet pau i serenor, els pics angulosos de les muntanyes granítiques queden molt per sobre de les nostres aspiracions, i ens recorden que aquí no passem d'intrusos, o com a molt de visitants escadussers. Ressonen amenaçadors els trons que anuncien la tempesta, que no triga gaire en expressar la seva virulència, amb calamarsada inclosa. I ens acompanya quan ja només quedava enfilar el tram de l'embassament, en un recorregut que esdevé més lliscós i difícil. El soroll de la pedra colpejant les aigües enfosquides de l'embassament resulta ensordidor i alhora també inspirador.