Fitoderia, flora catalana: Vall de Núria

Dissabte, 27 de juny

FLORA DE TARTERA A LA VALL DE NOUCREUS

Aconseguim fer la primera sortida pirinenca post-confinament i la primera sortida botànica lluny de Barcelona. Per motius familiars, tenim dues baixes de darrera hora, que lamentem, i en quedem només tres expedicionaris, els amics AM, CM i jo mateix. Tenim dubtes amb la destinació a triar fins al darrer moment, ja en ruta, però un cop a Ripoll cal prendre l'opció definitiva, que acaba sent Núria. Arribem a temps d'agafar el primer cremallera, el preu del qual és cinc euros més barat que els següents, una sort. El cremallera va relativament ple d'excursionistes, però sense aglomeracions, tothom amb la mascareta ocultant els somriures i atenuant les paraules, ara són els ulls i les mirades els que parlen. Fa un dia esplèndid, ni fred ni calor a primera hora, cap núvol al cel, però la situació canviarà amb el pas de les hores. Enfilem pel camí de Nou Fonts, seguits per una llarga corrua d'excursionistes que aviat ens sobrepassen. Nosaltres anem al nostre ritme, aturant-nos cada pocs metres per veure plantes i per admirar l'espectacle de la Natura. El primer tram del vertiginós ascens ens fa creuar de primer un petit tram de bosc de pi, de seguida, prats i pastures d'un verd insultant, resseguint el curs joganer del riu Nou Fonts. Hem partit dels 1.962 metres d'altitud del santuari, i quan travessem l'ondulada passarel·la coneguda com a pont de l'Escuder, ja som a 2.136 m.a., i quan una mica més amunt trobem, caigut al terra, el pal indicador de la bifurcació entre les valls de Nou Font i Nou Creus, ens trobem a 2.168. Aviat el paisatge esdevé progressivament més pedregós, i apareixen les primeres clapes de neu perpetua, més aviat reduïdes i magres. La vegetació va canviant a mesura que anem guanyant alçada. La pujada es fa més dura i el ritme dels excursionistes va perdent força. Ens apropem a la zona de tartera, que era el nostre principal objectiu. Cal superar alguns petits trams de neu, aprofitant les petjades dels que van per davant per evitar reslliscar. I de seguida van sortint, una darrera de l'altre, la majoria de les espècies botàniques que esperàvem trobar, plantes que tenen la gosadia de prosperar en ambients tan mòbils i imprevisibles com són aquests aspres vessants rocallosos, de pedra de pissarra. Encara que no som pas conqueridors de cims, ens arribem al Coll de Nou Creus als 2.796 m.a, i al Pic de Nou Creus, de 2.803 m.a., que és ben a prop, tot carenejant, per gaudir de les esplèndides panoràmiques d'aquest escenari mineral, d'una aridesa enganyosa, que és l'alta muntanya silícica. Retornem pel mateix camí, coincidint amb animats grups d'excursionistes, alguns de molt i molt joves. El cel s'ha ennegrit de forma amenaçadora, però no arriba a ploure. Com ha consignat l'amic CM, haurem identificat prop de les 180 espècies, sense haver fet ni de bon tros una inspecció detallada. Pel camí, d'anada i de tornada, hem pogut admirar de ben a prop marmotes i isards, còlits grisos, passerells, pardals de bardissa i grassets de muntanya, al riu una merla d'aigua, però també ens hem entretingut observant un frenètic escarabat verd, la bonica Cicindela campestris, mentre som sobrevolats per corbs, gralles de bec-roig i voltors. Tot seguit una relació visual de les espècies que hem pogut admirar en una progessió altitudinal, des dels prats i les pastures de la vall i els turons ondulats que anem trobant en la pujada, fins les tarteres, les escases congesteres i el cim de Nou Creus, el sostre de la nostra excurssió d'avui: