Temps de (des) confinament

6 de maig de 2020



COLLSEROLA, ESGARRIFÓS

Cada dia, especialment en les dues franges horàries destinades al lleure de la població adulta (14-70 anys), la ciutat de Barcelona pateix una invasió humana de característiques apocalíptiques. La gent es llença als carrers en massa amb una urgència irrefrenable, com si tothom tingués necessitat d'escapar d'una mateixa sensació d'asfíxia, com si cada dia fos l'única i darrera oportunitat de gaudir de l'aire pur i d'un bri de llibertat. La ciutat és com una olla a pressió, tan bon punt obres una aixeta, el cabal humà esclata i ho envaeix tot com una irrupció de lava volcànica. En una ciutat tan poblada, obligats a no poder franquejar els seus límits i a sortir al mateix moment, l'estratègia de les franges horàries sembla no massa encertada. 

Avui dimecres hem volgut fer cap a la muntanya, Collserola, pel punt que tenim més proper, els senderons que des de davant del Cosmocaixa s'enfilen fins a la Carretera de les Aigües i una mica més. No cal dir que ja de bon matí l'escenari estava a petar de gent. Caminadors solitaris, passejadors, grupets de joves fent tertúlia en alguna balconada natural i sobretot, un munt d'esportistes, siguin corredors o biciclistes. Sap greu haver d'insistir un cop més en la manca absoluta de consideració pel medi que mostren un bon nombre d'aquests darrers, els biciclistes, que circulen sense fre ni consciència pels senderons més estrets i costeruts, fent descensos a velocitats embogides i contribuint de forma brutal a agreujar un procés d'erosió que és prou evident. Collserola pateix la magra sort d'alçar-se davant d'una ciutat populosa, i com tothom té dret de gaudir amb allò que més li plau, i com que en una ciutat tan poblada, les dèries acaben sent també massives, el parc ha esdevingut un circuit esportiu, on les normes no es respecten i on la potència del més fort, en aquest cas el lobby ciclista, acaba imposant el seu poder. 

Com ja he dit en altres ocasions, passejar per Collserola, almenys pel seu vessant solei, ha deixat de ser una activitat agradable per aquells que gaudim amb l'observació reposada dels secrets que ens ofereix la Natura. 

Tanmateix hi hem pujat i hem gaudit de l'observació d'ocells i de moltes plantes florides, un espectacle de colors, dominat pel groc dels crisantems, de les resedes, de les ginestes, dels melilots, de les ravenisses i de les ungles de gat, pel rosa i púrpura de veces, guixons, escabioses i corretjoles, pel vermell encès de les roselles, pel blau de tàrrecs, lliris i astràgals o pel blanc de ginesteres, capblancs, plantatges o falopies. 

Mata densa de crisantems

Chrysanthemum coronarium

Ginesta Spartium junceum

Melilotus sulcatus o similar

Hirshsfeldia incana

Retama monosperma

Fallopia baldschuania

Falopia, enfiladissa de jardí, escapada

Plantago albicans

Papaver rhoeas. rosella

Astragalus sesameus

Astragalus sesameus

Glomèrul subsèssil

Iris germanica, lliri de jardí

Llegum de garrofer Ceratonia siliqua

Colutea arborescens

Vicia villosa

Senderons per on cal caminar ben alerta

Jovent compartint inquietuds i dèries

Carretera de les Aigües, un pas constant de gent amunt i avall

Bicis arreu

Bici baixant amb gran velocitat pel mig del bosc

I la petjada que deixa al seu pas

Senderons que les bicis han contribuit a erosionar

Bicis i més bicis, passant per on no hauríen de passar

© Jordi Cebrian, 2020