Diada de l'1 de maig

Temps de confinament


HOMENATGE ALS ASTRÀGALS

Iniciem el famós desescalament amb més dubtes que esperances i un futur encara ben fosc per endavant. A partir de demà dissabte es podrà sortir a caminar, però no més enllà d'un km de casa. Un consol relatiu per als habitants de les grans urbs. Ben magre concessió, dins d'aquest rigorós estat policial. Per no arribar a perdre l'equilibri emocional, tots anem necessitats de retrobar el contacte amb la Natura, ni que sigui urbana. També ho necessita la nostra musculatura i els nostres peus, condemnats com han estat a poder fer només caminades molt reduïdes i ensopides. 

L'astràgal és una paraula que deriva del terme grec αστραγαλος. En anatomia, com es ben sabut, astràgal refereix a l'os que conforma el tars i s'articula amb la tíbia. En botànica és un gènere de la família de les Fabàcies o lleguminoses que comprèn més de 1.600 espècies, esteses per tot el món. Són especialment nombroses a les regions estèpiques del nord d'Àsia. A la península Ibèrica estan identificades unes 41 espècies, de les quals unes 21 es podríen trobar al territori català. Com explica Flora Ibèrica, el nom botànic d'astràgal podria al·ludir, segons alguns autors, "a la forma subcùbica de les llavors" que recordaria aquest os. 

I seguint amb Flora Ibèrica, "els astràgals són arbustos o herbes anuals o perennes, amb les fulles imparipinnades o paripinnades i amb el raquis acabat en una espina, amb les estípules soldades o no al pecíol". Malgrat aquests punts en comú, els astràgals mostren una gran diversitat morfològica, amb espècies menudes o d'una bona alçada, de flors grosses o petites, vistoses o discretes, de colors molt diversos, generalment agrupades en raïms o glomèruls més o menys pedunculats. 

En aquesta entrada encara dins del període de confinament, dedicada als peus que clamen poder caminar, hem fet una selecció gràfica d'unes quantes espècies d'astràgals observats a casa nostra o en altres espais de la Península, com Aragó o Andalussia.

Astragalus alopecuroides, l'astràgal de Narbona, de brolles àrides

Astràgal de Narbona fructificat

Astragalus australis, de pastures d'alta muntanya, trobat als Pirineus per sobre dels 1900 m.a.

Astragalus hamosus, discret astràgal de pradells de plantes anuals

Astragalus incanus

Astragalus incanus, no rar en timonedes

Astragalus alpinus, de pastures d'alta muntanya, observat als Pirineus per sobre dels 2000 m.a.

Astragalus monspessulanus, l'herba de sant llorenç, molt comuna en brolles, marges i pastures seques

Astragalus purpureus ?, de pastures seques

Astragalus stella, de prats i pradells secs 

Astragalus tragacantha, de roquissars marins molt ventejats

Astragalus tragacantha, en coixinet espinós

Astragalus turolensis, d'ambients estèpics de l'Aragó

Astragalus glycyphyllos, la regalèssia borda, llegums aglomerats

Astragalus glycyphyllos, de clarianes de boscos, com rouredes i marges de bosc caducifoli

Astragalus penduliflorus, de prats rocosos de muntanya

Astragalus exscapus, joia botànica de l'Aragó

Glomèruls sèssils

Astragalus exscapus, de matollars més o menys estèpics

Astragalus sempervirens, de pastures rocoses de muntanya

Astragalus sempervirens, amb el llegum densament pilós, molt característic

Astragalus sesameus, de pradells terofítics, sobre sòls remoguts. Glomèruls subsèssils

Astragalus hermensis, fruitat, Sardenya

Astragalus lusitanicus, infrutescència

Astragalus lusitanicus, mata de fins a 120 cm d'alt

Llegums sinuato-dentat de la bissèrrula

Bisserula pelecinus = Astragalus pelecinus

© Jordi Cebrian, 2020