Fitoderia, flora catalana

Segon cap de setmana de juliol

LA GRESOLERA DEL VENT, ESTEPICURSORA?

En botànica es parla d'estepicursor, o núvols del desert o també "nòria", en referència a aquelles plantes del desert o de les estepes, que un cop han fructificat, aprofiten la força del vent per tal de ser arrossegades per terra distàncies més o menys llargues, facilitant d'aquesta manera la dispersió de les seves llavors. Efectivament constitueix una imatge recurrent dels deserts, aquest garbuix més o menys arrodonit de plantes seques i arremolinades, corrent amunt i avall com boles punxoses per sobre el terra aspre i desolat del desert. A casa nostra, tanmateix, en tenim d'exemples ben coneguts, com ara la barrella punxosa Salsola kali o el panical Eryngium campestre, amb els quals passa el mateix. Però costa més d'imaginar que una planta tan elegant i alhora delicada com la gresolera del vent Phlomis herba-venti porti a terme aquesta dràstica estratègia. Tampoc l'espai on l'hem trobada, que no és especialment ventós i més aviat tancat (marge i clariana de roureda) semblaria el més adient per aquesta forma de diàspora. El cert és que la gresolera compte amb una notable població de vàries desenes d'exemplars en aquest altiplà boscós per sobre de Centelles i ara mostra amb orgull la seva espectacular floració, per delit dels nombrosos insectes que la visiten. Hem de suposar que quan part dels teixits de la part aèria de la planta han copsat un cert nivell de deshidratació i els fruits insinuen una obertura per on deixar escapolir-se les llavors, la planta ja és prou lleugera per a permetre ser escombrada pel bufec del vent i recórrer una determinada distància. No sabem si aquesta estratègia la fa servir sempre o més aviat allà on les característiques del terreny ho permeten. En aquest cas la nostra gresolera es fa sobre un atapeït fenassar Brachypodietum phoenicoidis amb prats de jonça Aphyllanthion a les clarianes, on conviu amb Salvia pratense, Origanum vulgare, Sideritis hirsuta, Catananche caerulea, Teucrium pyrenaicum, Teucrium chamaedrys, Cruciata glabra, Campanula trachelium, Carduncellus monspeliensum, Scabiosa columbaria, Sedum sediforme, Globularia vulgaris, Dorycnium pentaphyllum, Allium sphaerocephalon, Linum tenuifolium, Asperula cynanchica, Teucrium polium i una labiada més força interessant, Stachys heraclea. Aquest salvió és una de les 65 espècies del gènere Phlomis que es coneixen i que s'estenen principalment per l'Europa mediterrània i l'Àsia occidental. A casa nostra només en tenim dos, aquest i el molt més comú salvió blener, i a les Balears en trobem un altre, l'estepa blenera. Als quals cal afegir els diferents Phlomis que sovint es planten en jardineria, molts d'ells originaris de la Mediterrània oriental, com és el cas de l'esvelta Phlomis fruticosa, de grans flors grogues. La gresolera del vent ocupa una distribució discontínua a l'est de la península Ibèrica, nord del Marroc, sud d'Itàlia, Grècia, Turquia i altres ribes del mar Negre.

Phlomis herba-venti

Allium sphaerocephalon

A pocs metres d'aquest punt, les cervàries Peucedanum cervaria, elegant umbel·lífera que visitem cada any, comencen a mostrar les seves inflorescències en umbel·la. I una discreta orquídia, del grup Epipactis helelborine, mostra el reguitzell de boniques floretes en raïm, pansides ja les de la base, tot donant fe del seu cicle vital.

Aquest cap de setmana de litúrgia familiar a l'Ametlla, em permet una segona escapada prèvia a l'anterior. Visito, als Cingles del Bertí, un pradell de llit argilós, sovint inundable, amb bardisses de ginebrons i aranyoners dispersos i encerclat de bosc de pins, roures i alzines, on prospera bona part de l'any una flora diversa i significativa, a resguard del mossec. Enguany, tanmateix, la florida és molt menys espectacular que en anys anteriors, quan semblaria que hauria de ser al contrari. La planta aparentment dominant en aquesta època de l'any és l'elegant agèrat Achillea ageratum, que fa herbassars extensos, tenyits ara d'un groc daurat molt vistós. Tot mirant els capítols de ben aprop, agrupats en corimbes molt densos, veiem les floretes grogues, amb els seus pètals menuts i les seves intimitats femenines (estil, estigma) esperant la visita dels insectes pol·linitzadors. L'agèrat conviu amb Centaurium erythraea, Scabiosa columbaria, Agrimonia eupatoria, Plantago media, Leucanthemum vulgare i també amb una altra composta de fragància poderosa i un xic resinosa, Jasonia tuberosa, que és igualment molt comuna.