Fitoderia, flora catalana: FLAMARADA GROGA DE LISIMÀQUIES

VEGETACIÓ SOCARRIMADA A L'ALT EMPORDÀ

Visitem diferents punts de l'Alt Empordà, tant de la costa com de l'interior. La impressió general és que la sequera no pot ser més profunda, agònica i preocupant: vegetació seca, resseca, socarrimada arreu a on vas, amb petites excepcions. En cinc dies hem patit a Catalunya nogensmenys que 235 incendis forestals, una mitjana de 50 focs diaris, que han arrassat centenars d'hectàrees a l'Alt Urgell (Peramola), la Noguera (Baldomar-Alòs de Balaguer), el més greu, la Terra Alta (Bot, Horta de sant Joan), el Solsonès (Lladurs), el Garraf (Olivella) i tants d'altres. En molts casos ha afectat zones d'un alt interès botànic, com són el Garraf, els entorns del Montsec i d'Horta de sant Joan. Han generat una enorme expectació als mitjans d'informació, des d'on s'ha fet un seguiment rigorós de l'encomiable esforç portat a terme pels equips de bombers i ADFs, amb l'ajut, de vegades, de la pagesia de la zona. I no deixem de sentir un argument recurrent i matisable, que culpabilitza al bosc, a l'augment manifest de la massa forestal com l'arrel del problema dels incendis. Però els boscos, els arbres en sí mateixos no són responsables de res, la responsabilitat és òbviament de l'ésser humà. S'ha produït una barreja explosiva -mai millor dit- de circumstàncies que afavoreixen aquests incendis tan devastadors: l'escalfament global, com a evidència del canvi climàtic que sembla imparable, la hiperfreqüentació humana als espais naturals, l'abandonament d'algunes pràctiques agrícoles i ramaderes, la proliferació d'infraestructures de mobilitat que faciliten la irrupció descontrolada de visitants en determinats espais sensibles, l'augment de conreus extensius que demanen un consum abusiu d'aigua com és el del blat de moro, que redueixen les reserves d'aigua dels nostres embassaments i dels nostres rius, l'explosió de determinades pràctiques esportives que tendeixen a transformar els espais naturals en circuits o en parcs temàtics, amb el problema evident de l'erosió, però també algunes pràctiques de reforestació que primen espècies arbòries més piròfiles, l'estat de brutícia d'algunes masses arbòries no protegides, la manca de polítiques i ajudes al sector agroforestal, que pugui afavorir un aprofitament sostenible dels recursos forestals, etc.

Aquests dies, per sort, només hem vist una petita i fugissera columna de fum a l'Alt Empordà, potser d'alguna crema de rostolls ben poc oportuna. Però l'estat del paisatge natural no podia ser més desolador. Més que al juny, bé semblava que ens trobàvem a ple agost. Camps engroguits arreu, vegetació resseca o simplement morta o moribunda, molt poques espècies en flor, els camins coberts de sorra polsosa, l'ambient carregat de pols en suspensió i una calorada extrema que no convidava gens a sortir al camp, a sortir de casa o de l'hotel. Només a la vora de l'aigua, en aiguamolls, basses i rierols, la vegetació ens podia oferir una imatge més reeixida i tendre. A la cua de l'embassament de Boadella, un afluent de la Muga acull una bonica concentració de lisimàquies, amb airosos exemplars d'uns 120 cm d'alt, inflorescències amb precioses flors grogues, pentinades per la brisa suau que acaronava l'ombrívol bosc de ribera de verns i freixes, i que ens brindava un respir de cert frescor i un refugi contra la canícula imperant. Un munt de libèl·lules voleien atrafegades a ran de l'aigua i s'aturen breument a la vegetació de la rtiba. Les lisimàquies Lysimachia vulgaris L. s'havien usat antigament com a astringents i antihemorràgiques, per curar la disenteria i per rentar ferides i nafres. Avui dia, tanmateix, gairebé ningú les fa servir i han de ser pocs els herbolaris que en tenen mostres d'aquesta planta al seu rebost.

L'embassament de Boadella, espai natural que procurem visitar cada primavera, ens ofereix avui una imatge colpidora, amb un nivell d'agua molt baix per ser juny encara, i sobretot amb una presència gairebé nul·la de plantes en flor, més enllà d'algunes espècies oportunistes i invasores, com ara Lippia nodiflora, Senecio inaequidens, Gamochaeta pensylvanica o similar, Cyperus eragrostis i altres. Per contra l'aromàtic poliol Mentha pulegium és també força abundant a la riba del pantà.