Dissabte, 29 d'octubre de 2016

EL BOSC INFINIT DEL MONTNEGRE

Montnegre, la muntanya negra i profunda, per la foscor que emana dels seus boscos inacabables i densos que la vesteixen, pels seus sots pregons, emboscats i inaccessibles que la drenen. Surto aquest darrer dissabte d'octubre amb els amics RR i JC, i ens enfilem per pista fins a Sant Martí de Montnegre, per gaudir d'una caminada senzilla però molt interessant tot seguint l'anomenat camí carener del Montnegre, uns 8 kms de ruta circular, força ben senyalitzada. A cap altre indret de Catalunya podríem admirar el bosc amb una extensió tan aclaparadora i alhora, amb una varietat d'espècies tan remarcable. Atapeïts boscos d'alzinar, de surera, de roureda, d'avellanosa, de castanyeda i inclús una petita taca de fageda a cotes culminants ho conformen. Són boscos que foren treballats amb intensitat en el passat, que aportaven carbó, fusta per fer estris i mobles, escorça, fruits i llenya per guanyar calor, boscos que nodrien les necessitats elementals d'aquells antics pobladors. Ressonen les paraules sàvies del botànic Pere Montserrat, gran coneixedor d'aquestes contrades, recollides en un plafó explicatiu al costat d'una avellanosa formidable:

"La conservació de l'avellanosa és essencial pel seu paper en la retenció del sòl i dels nutrients, i en la prevenció de l'erosió de la muntanya i les inundacions dels pobles dels contorns". En el mateix plafó s'explica que una capa de sòl més aviat prima i una roca impenetrable obliga els avellaners a estendre les seves arrels superficialment. Certament és aquesta una de les avellanoses més ufanoses i extenses que he vist mai.

Ara molts dels antics usos del bosc han quedat obsolets i el bosc, que ha anat creixent amb un cert desori, ha esdevingut l'escenari idíl·lic de passejades de cap de setmana, de rutes de muntanya més o menys massives i del pas sorollós de motos i els maleits quads o bé del més silenciós però igualment precipitat trànsit de les nombroses bicicletes que trobem per tot arreu. I qui ara s'endinsa a la seva ombra generosa per recol·lectar amb delit els diferents regals del bosc són sovint visitants urbans, que durant unes poques setmanes a l'any s'arrepleguen en grups o famílies per collir bolets o castanyes, omplint sacs o cistells, com hem vist avui, moltes vegades allunyant-se ben poc d'on han aturat el vehicle.

Però el Montnegre és molt més que camins o pistes obertes per on caminar, molt més que castanyes o bolets per recol·lectar, és un espai privilegiat on poder admirar la dinàmica del bosc, on apreciar els matisos cromàtics del fullam i les escorces, on sentir el cant dels ocells, com el pica-soques blau, tan freqüent, el picotet, tan fugisser o el gaig, de veu tan aspre, i on reconèixer paussadament una àmplia varietat d'espècies forestals, siguin naturals o forànies: l'alzina, la surera, el roure africà i el roure de fulla gran -i les possibles varietats híbrides que es donen-, l'avellaner, el freixe de fulla gran, el boix grèvol, el faig, el trèmol, el server, el cirerer silvestre, l'oma, el til·ler, el pollancre, l'arç blanc, el lledoner, l'arboç, el marfull, el castany, l'ailant o la robínia, entre d'altres. Si vols aprender a identificar arbres, el Montnegre és un espai immillorable, per bé que amb els roures de ben segur continuaras abrigant dubtes.

Camí a la surera

Avellanosa extensa a l'obaga

Un cirerer d'arboç de mida excepcional

Una alzina monumental prop de Coll de Basses

Fullam de castanyer

El reig bord Amanita muscaria. Millor admirar-la i no pas tocar-la. Unes 4 hores després de la seva ingestió pot provocar trastorns digestius severs, confusió mental i al·lucinacions

Reducte de fageda a la carena

Camí entre roures i castanyers

Fullam de roure africà Quercus canariensis

Roure africà, que té aquí al Montnegre una de les principals poblacions catalanes

Fullam de roure de fulla gran Quercus petraea

El roure monumental de Santa Maria de Montnegre es va trencar degut a un temporal de neu i vent el gener de 2010. Aqui veiem un tros del tronc partit, on s'aprecien els fonaments de les tres besses que emergien

La vara d'or Solidago virgaurea, força abundant

A les parets regalimants d'una font apareix aquesta crassulàcia Sedum cepaea

Dissabte, 15 d'octubre de 2016

BANYOLES, UNA MENTA MOLT ESPECIAL

Anem a Banyoles per complir amb la cita anual de donar la volta en bici a l'estany. En efecte, una volta tranquil·la pel seu perímetre, amb curtes incursions pels estanyols perifèrics i el laberint de pedra de les Estunes. Fa un dia lluminós, seré, agradable, fresc als espais ombrejats. Un munt de gent a la riba on són els restaurants, ja força més tranquil i solitari a la resta. Un seguit de tolls d'aigua al camí donen fe de les tempestes de la vigília, una pluja redemptora, que el paisatge demanava a crits per apaivagar la llarga sequera. Tanmateix poques floracions en aquesta època de l'any, és clar. Hi dominen les mates florides d'una planta al·lòctona, Aster pilosus, als marges i erms, per tot arreu. A la riba de l'estany les muralles de canyís i mansega Cladium mariscus són ben paleses, en altres punts surt també una lleguminosa que trobem fruitada Dorycnium rectum, l'epilobi hirsut Epilobium hirsutum i la pebre d'aigua Polygonum hydropiper. Surant a les netes aigües de l'estany, en un parell de punts, apareixen els bells nenúfars Nymphaea alba, que són introduïts. Les cues de cavall Equisetum maximum formen atapeïts bosquets en miniatura resseguint recs i canals. Amagada dins d'un racó de bosc de ribera trobem la joia botànica de l'estany, una falguera protegida, Thelypteris palustris. Una mica més amunt, pel camí de l'altiplà de Martís, a la platja o clot de l'Espolla, una bassa intermitent, d'origen càrstic, que molt de tant en tant s'inunda, ens surt una menta molt especial, sobre un terreny ara ben sec. Té les tiges més o menys ajagudes, les fulles són molt estretes i lanceolades, dèbilment dentades, i les flors, de color lila, s'agrupen en verticils esfèrics. Emana una aroma forta i persistent, en efecte, molt mentolada. Es tracta d'una menta força rara a Catalunya, el poliol de cervo Mentha cervina, que té aquí al Pla de l'Estany una de les seves poques localitzacions al nostre pais. Per la seva intensa fragància, ha estat emprada en jardineria i també en perfumeria.

Aster pilosus

Cladium mariscus

Dorycnium rectum

Nymphaea alba

Equisetum maximum

Thelypteris palustris

Mentha cervina

© Totes les fotos del blog són propietat de Jordi Cebrian

LES NYÀMERES DEL BESÒS

Sortida en bici fins al parc fluvial del Besòs, per Sant Adrià i Santa Coloma. Envoltat de biciclistes apressats i caminants de tota mena, amb algun friqui inclòs, remunto el riu des de la desembocadura. Una cosa em crida poderosament l'atenció: el groc llampant de les enormes flors de les nyàmeres Helianthus tuberosus, resseguint el riu per la riba nord. Ara, a la tardor, aquestes plantes robustes, de fins a 3 metres d'alt, engalanen les ribes de molt rius catalans, sobretot al nord-est: Besòs-Congost, Ter, Llobregat, Segre, etc. Com nyàmera, batata, pataca, patata de canya, carxofa de Jerusalem, tupimanba i un llarg seguit de noms es coneix aquest parent proper del gira-sol, que es creu que fou introduït pels francesos des del Canadà al segle XVII. S'ha conreat a Europa per l'aprofitament del tubercle, que recorda una mica a la patata i al gingebre. S'havia destinat al consum del bestiar i també com aliment humà en èpoques de carestia. Sembla que té una textura molt més farinosa i un gust més dolç que la patata. Conté un percentatge alt de fructosa, juntament amb vitamina B, sals minerals, com potassi, magnesi i fosfor. És apte per diabètics i se li atribueixen propietats hipolipemiants -reductor del colesterol LDL-, diürètiques i desintoxicants a nivell hepàtic. La nyàmera es menja crua o cuinada com les patates, però sense necessitat de treure'n la pela. Hom la cuina al vapor, bullida, estofada, guisada, saltejada o fregida com si fossin xips, o bé per fer purés i cremes vegetals. Els especialistes la recomanen al vapor, per què manté millor el seu sabor subtilment dolç. 

He vist cultius de nyàmeres a la Cerdanya, però crec que també es conrea a la Noguera i el Berguedà. A Extremadura es cultiva per fabricar bioetanol. Al Besòs forma muralles impressionants barrejat amb canyar, ricí i formacions de blets. Un component més de l'univers de plantes al·lòctones que nodreix aquest paisatge tan humanitzat. 

Helianthus tuberosus

Nyàmeres